Són les sis de la matinada: ulls oberts, cor esgarrat. Repasse una vegada i una altra les imatges en roig de les últimes hores i no puc deixar de pensar que fa temps que som un poble maleït, vençut, humiliat, que camina cec, dirigit per llàtzers de terres forànies que ens volen muts. Aquests gossos que duen segles assenyalant-nos el camí a seguir són els mateixos que ens han volgut fet creure que el nostre naixement fou una aberració de la Natura i que el nostre viatge només arribarà a bon terme si renunciem a tot allò que vam veure, sentir i patir abans que ells arribaren. Saben que la nostra obediència cega és la seua supervivència i es preocupen bé d'alimentar els nostres instints més bàsics per mantindre'ns ocupats les mans i els cors, no fóra cosa que descobrírem un bon dia, en una clariana de lucidesa enmig del nostre bosc de foscor centenària, que som gegants que procedim d'una estirp de cavallers i de senyors de cases reials, i que la nostra testa, orgullosa, està guarnida per una corona groga i vermella.


Mentrestant, però, ells continuen buidant-nos de vida.

Hui s'han endut l'esperança.

Al meu xicotet país de mar i muntanyes, els gossos de foc han devorat el verd.