Crec que m'acostumaria, si fóra el cas, a ensenyar la melodia de la meua llengua a tots els forasters de pas. Em podria fer l'ànim, fins i tot, de redibuixar els contorns llustrosos de la nostra mar, netejant-la de mort i d'insults. Crec que, arribat el moment, m'esforçaria per bufar sobre els boscos encesos per esborrar les boires groguenques de l'aire. Vetlaria, n'estic convençuda, per atrapar l'alé d'esperança que s'esmunyiria dels nostres llavis. Si es donara la circumstància, m'emborratxaria amb els salts d'alegria dels nostres ancians, els crits de victòria dels silenciosos i les abraçades sentides dels més prudents. Escoltaria la música que travessaria camps i muntanyes, giravoltaria sobre els llacs, es batria en duel contra el vent dels cingles, per arribar a la plaça conservada intacta en la nostra memòria des de fa segles, a l'hora convinguda, per unir totes les goles i entonar el cant de la llibertat retrobada.
Crec que m'acostumaria, si fóra el cas que tornàrem a nàixer, a veure onejar en el firmament, per damunt de la nostra terra recuperada, quatre barres i un estel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada