dijous, 16 de febrer del 2012

Em declare culpable.

Culpable d'estimar la vida en llibertat. Culpable de voler ensenyar a volar. Culpable d’inculcar riures en els menuts, dignitat en els adolescents, fermesa de criteri en els majors.
M’autoinculpe d’haver subministrat les eines per construir un món millor; d’haver ensenyat a col•locar bombes d’alegria en els cors, disparat bales de judicis respectuosos entre cella i cella, obert escletxes en les ments d’acer.
Culpable d’incitar a la revolta dels qui escolten amb atenció, dels qui lligen, dels qui reflexionen, dels qui canvien de parer però no de jaqueta, dels qui encara se sorprenen de la vida.
Em declare culpable de clamar als quatre vents que el meu cos és meu; el meu sexe és meu i que els meus afectes tenen permís per visitar tots els temples de l’amor.
M’acuse de fomentar el combat respectuós contra les religions que violen l’esperit i les ideologies que castren la individualitat.
Responsable i única culpable del mal causat als corbs que han usurpat la meua terra verge, a les mans intencionades que l’han incendiat, als ullals sagnants que l’han esgarrada.
Culpable de ser la veu antiga i rocallosa de la humanitat que repetix l’eco de les batalles guanyades a la ignorància dels governants, a la prepotència dels qui es creuen història, a la violència dels covards.
Hui sóc culpable de la teua vergonya.
Culpable de la teua deshonra.
Culpable de la teua condemna.

1 comentari:

la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit...

Gràcies per aquestes paraules, M. Jesús. Sobretot aquests dies, que costa saber què fer amb la indignació.
Una abraçada.