La terrassa

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 24 DE NOVEMBRE DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Encomanem una taula per dinar. En som tres i hem reservat terrassa per gaudir dels últims sospirs de l’estiu. El restaurant està a gom. El cambrer ens indica el lloc on ens atendran. En uns minuts, diu. Entre un mar de comensals destriem la nostra taula. És microscòpica i literalment encaixonada, com un bou a punt d’eixir a la plaça, entre dues altres: a la dreta, una xica amb l’enamorat, a l’esquerra, una família de tres. Més enllà, jovenalla i turistes.

Ens costa accedir al punt adjudicat perquè hem d’esquivar bosses de mà i criatures gatejant. Al remat toquem terra. Sessió de contorsionisme, acoblem torsos, cames i estómacs a la fusta i ja formem part del decorat. La meua amiga, però, no pot evitar refregar-se l’esquena contra la del veí. Ens quedem immòbils, no movem ni una pestanya. No podem. Al cap d’una vida, ens pregunten pel dinar. Dos volem picar; un, la paella. Error: l’esgarrat i les gambes arribaran en un minut, avisen; la paella en 30. Però som educats: esperem en silenci mentre ens tortura la visió de l’hummus desvergonyit, plantat sobre la taula.

La cuina bull. El servei vola. Al remat, apareix la santa paella i ens llancem sobre tot el que sembla comestible. Donada la promiscuïtat del lloc, els enamorats de la dreta ens confiten el dinar amb besos sucosos. Ell li llança floretes que les nostres oïdes, a la vora de les seues boques, atrapen al vol. Ella abandona la mà al costat mateix del meu plat. Acabem amb un trosset de pastís de xocolate que perfuma l’ambient frenètic que conformen cambrers, parella embafosa, pares esgotats, turistes, joventut dels mil fragments de converses, crits, riures, i la calor que tot ho lliga, com una maionesa enganxosa.

Abonem la factura del despropòsit d’àpat i fugim de la terrassa atapeïda de gent, mal situada i mal servida. Mire la meua cartera buida amb ràbia i em pregunte si és just que, ben sovint, el món de la restauració es veja en entredit per culpa d’uns pocs que encara no han entés que la qualitat dels serveis que ofereixen, el condicionament dels locals, la lluita contra l’intrusisme, l’equilibri entre les terrasses i l’espai públic o el control dels preus abusius han de ser punta de llança d’un servei de qualitat amb destinació al futur.

Tal volta seria hora que escoltaren els desitjos de la clientela. No fóra cas que un dia, en acostar-se al pessebre, només hi troben les brases del que fou un foc esperançador.