divendres, 12 de març de 2021

El meu contenidor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 DE FEBRER DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV



No tenia intenció d’insistir més en el tema però se n’ha parlat tant últimament que no em  resistisc a participar jo també al memoràndum. Per això, demane aquestes línies per presentar un amic entranyable que m’ha marcat la vida: el meu contenidor.

Recorde que de menuda, quan els pares em duien a passejar, era la primera cosa que veia en eixir al carrer, davant mateix de la finca. Altíssim per al meu mig metre d’alçada; gegantesc per al meu cosset de nadó; desgastat i pudent per a les meues narius impregnades de Nenuco, m’estimava aquell enorme recipient com s’estima un company fidel que sorteja temporals per acudir sempre al teu encontre.

Prompte vaig intuir que molta gent l’evitava. És pobre, deien, emmanillat a aquell barri de l’inframón, sadollat de misèries, farcit de femta, incapaç d’aspirar a res que no fora que el substituïren per un modern sistema de recollida de residus subterrani.

Amb els anys, l’amistat es va anar consolidant. A les vesprades em contava les anècdotes del dia. Solia començar maleint les pixarrades del gos del forner que li rovellaven les rodetes o fent broma del teatre de Lluïset perquè les xicotes del parc no el descobriren amb la bossa negra tan poc glamurosa. De sobte, se li enfosquia la veu. La majoria de les persones, murmurava, venen a mi per llançar-hi el que els sobra de la seua existència. Molts, però, cada vegada més, remarcava, ho fan per no morir. I recordava la vídua del tercer que s’havia quedat un saquet de creïlles grillades; el sense sostre suplicant-li un rosegó de pa; l’anciana senyora Blanca furgant-li la panxa plorant; aquella família emportant-se bosses sense obrir... Quants drames insuportables que presenciava el meu amic! I ho vivia tot amb la boca oberta de bat a bat com si pretenguera engolir-se ell sol el dolor i les humiliacions i la desesperança de la pobra gent. De la gent pobra.

Anit fou notícia. Estic segura que, humil com era, no hauria acceptat ser l’estrella de cap firmament incendiat. Hauria preferit que aquells que ara s’arranquen els cabells per la seua pèrdua es preguntaren, ni que fora una sola vegada, per què hi ha encara tantes brases enceses en tantes mirades apagades.