ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 DE JUNY DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
28 de
maig. Un home entreveu un cadàver a través de la finestra de la casa veïna. És el
de María Amparo Plaza. 78 anys. Ha mort. Va morir. Fa quatre anys. O cinc. Qui ho
sap?
Qui
sap com es va acomiadar de la vida? En quines circumstàncies terribles es va
submergir en el silenci de la mort? Qui en sap res, de la seua última esperança?
Va repetir algun nom estimat?
No hi
va haver ningú, ni de prop ni de lluny, que s’esverara pel seu estat i es
llançara a la seua ajuda. Ningú. Va morir completament sola. Abandonada. Com si
s’haguera convertit en l’únic ésser de la Terra i l’acomiadara només la seua fidel
companya en vida: l'absoluta indiferència.
No hi
va haver cap veïnatge, associació, casal faller, banc, llar de jubilats, cens o
llistat que reclamara la seua presència. Durant quatre anys. O cinc. Qui ho
sap? En cap lloc, cap casa, cap cor i cap vida, María Amparo fou esperada,
estranyada o enyorada. Cap ni un. Per què ho havia d’estar si pagava
religiosament el lloguer i ingressava la pensió cada mes? La banca no fa
preguntes, si eres obedient. Encara que ja no tingues ni un sol alé de vida.
Però
una mort tan solitària com la de María Amparo, tan lluny dels paràmetres que
anomenem humanitat, comença a coure’s molt abans: als despatxos de les
polítiques socials que no arriben a qui naufraga, als pressupostos que no
rescaten les persones en situacions precàries o en perill, als serveis socials
que, desbordats, no aconsegueixen recollir tots els casos i totes les
necessitats i, sobretot, en la ceguesa de l’entorn més íntim de María Amparo: a
les cases del carrer, els pisos de les finques, la caseta del conserge, la
policia del barri, els comerciants de la zona..., és a dir, la xarxa social que
establim quan ens assentem en un trosset de territori i ens apressem a
marcar-lo amb noms, cares, complicitats, salutacions breus o copes que
s’allarguen.
Em
pregunte què li podíem haver dit si haguérem arribat a hora per acompanyar-la
en el desenllaç, i què hauríem d’haver fet perquè ens perdonara l’abandonament
a què la vam sotmetre. Perquè la majoria vam mirar al cel mentre ella es cavava
la tomba. Una anciana. Sola.
Sola.
El
silenci de la memòria és la mort duplicada. Parlem, per tant, de María Amparo. Parlem-ne
ara, encara que ja no ens senta. Ni que siga per alleugerir-li el silenci
inhumà amb què l’hem soterrada. Fa quatre anys. O cinc. O fou ahir?
Qui ho
sap?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada