Els altres

Sempre havia pensat que el principi d'insolidaritat pertanyia, per imposició genètica, a l’adolescència. El pas dels anys, però, m'ha obligat a tornar a ubicar aquesta actitud i situar-la en una altra franja d’edat més propera a mi: en el món dels adults. Sempre que m'he sentit abandonada, ferida o marginada, ha estat per la munició mortífera, ja sia en forma de vocables, de gestos, de silencis o de mirades enverinades, que un home o dona ja format m’ha llançat.

Si la joventut marxa atropelladament amb la mirada perduda, o es queda embadalida contemplant-se el melic, no és per una qüestió d'orgull premeditat, calculat fredament des de les catacumbes del seu raciocini. La seua actitud respon a la tendresa dels seus primers sentiments, a l’abisme del descobriment del seu propi jo. No és que rebutgen els altres, és senzillament que no donen abast amb si mateixos.

Aleshores, què ocorre quan envellim? No seria de suposar que, després de dècades d'esculpir la nostra vida entre les mans, ja hauríem d’haver adquirit l'experiència en allò d'apartar cudols i altres obstacles del nostre camí i del dels altres? No seria lògic que, com més vida recorreguda, més lliçons d’humanitat rebudes i, en conseqüència, més disponibilitat cap al veí? És la por a la pròpia desaparició, quan ens adonem, un bon dia, que el temps és vapor d’oblit, i que les hores que abans s’estiraven, ens sobraven i regalàvem a dojo als altres, ara comencen a escassejar dramàticament?

Sembla com si el frec diari amb els altres anara desgastant aquella expansió generosa de sentiments i actituds que vam posseir de joves, i deixara via lliure a la closca dura com l’acer i eixuta com l’espart que anem construint al voltant del nostre cor i que pot acabar recloent-lo.

Sent que cada vegada m’acoste més a la zona estèril i fosca que ha generat aquesta síndrome d’indiferència adquirida. Tanmateix, lluitaré per no eixir-ne contaminada, i, tot i que hui em sent abandonada i ferida, continuaré allargant la mà en l’obscuritat amb l’esperança que els meus dits encara tinguen força per rescatar-ne alguna mirada implorant.