Ho teníem tot, fa un temps: teníem la terra i teníem la llengua, teníem la mar i teníem el secà, teníem horitzons per conquerir i teníem horta per protegir... I vau arribar vosaltres, de ponent, que diu la cançó, de l'infern, que deia el meu iaio, i ens vau canviar els noms de les plantes, les cançons de bressol, els colors del cel i la manera de dir t'estime. I no ens vau deixar mirar enrere. Vau enfonsar la terra després de cada pas nostre perquè el paisatge no es repetira, en cap altre lloc, mai més. Ens vau fer creure que érem uns desgraciats perquè lladràvem com els gossos, mentre vosaltres amollàveu flors oloroses amb la vostra llengua imposada. I molts s'ho van creure. I canviaren lladrucs per aromes exòtics.
Però corren aires nous per a tots nosaltres: i ara han començat a caure les màscares, es podrixen els munyons que ens han estafat, rebenten de pus les goles que ens han insultat. Durant tants segles, durant tantes vides.
No sabem si vencerem, però estem caminant pel sender que ens allunya del silenci al qual ens havíeu condemnat. Ja heu fet tard; qualsevol dia, enmig dels deliris convulsius que ja vos assetgen caurà, definitiva i contundent, l'aixada que enfonsarà per sempre més els vostres udols de bèsties moribundes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada