ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 DE SETEMBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
Volem ser persones raonables i ens esforcem per començar el
dia amb un desdejuni contundent, tot i que en són ben pocs els qui ixen a la
batalla amb el depòsit de les vitamines carregat. Intentem complir
escrupolosament amb el dinar, convertit en oasi, però sovint acabem cruspint-nos
qualsevol fast food encavalcats a un
banc de jardí o penjats d’una barra de bar. Desconfiem del caprici del berenar que
només pretén enganyar l’estómac mentre reptem cap a poqueta nit, i ens empassem
el sopar d’herbes perquè el viatge a la nit siga lleuger d’equipatge.
Ara bé, quan prenem la revenja a tan insuportable dieta, quan
ens lluïm a base de bé, sense reserves, és a l’esmorzar. L’esmorzar de vacances,
s’entén. El moment gloriós en què ens adherim com llepasses a la gerra de
cervesa i l’entrepà, i naveguem per l’oceà de l’eufòria absoluta amb la millor
companyia, lliures de brúixoles i horaris imposats.
I per això, ara ve el drama. Presoners novament de la rutina
diària, de sobte, l’esmorzar es contrau i envia la meitat de la nostra felicitat
de viure a pastar fang. Per què? Perquè les vacances distorsionen la realitat i
és fàcil creure que els instants sublims vegetant al voltant d’una taula
animada, són la tònica habitual al treball. I no, no ho són. Si som persones íntegres
o, senzillament, si hem de fitxar davall de la mirada de l’antipàtic de torn,
hem de recordar que durant l’any l’esmorzar té els minuts comptats,
literalment, i per tant n’hem de bandejar allò que no ens atorgue un plaer
immediat.
Avançar lentament cap al lloc on concorren ja els comensals i
anar saludant a tort i a dret com si fóra l’hora de l’aperitiu a la piscina del
poble? Impossible; quan sone el timbre del descans, arranca a córrer cap a la
cafeteria com un Velociraptor. Encetar
temes transcendents amb exposició de tesi, esmenes a la totalitat i represa del
debat? No! Entre glops de café aigualit parla de factures, de l’ull de poll que
t’està matant o de l’estupidesa humana però de res que no es puga concentrar en
un tancar i obrir d’ulls. Perquè hem de ser conscients que l’àpat que tant hem estirat
durant l’eufòria estiuenca, es convertirà
ara en un concurs de brevetat; brevetat en les salutacions, converses, malediccions,
promeses...
Això sí, podem superar-ne la pèrdua. Pensem que des d’aquest
mateix instant disposem de tot el temps per compartir amb uns i altres, durant
dies i setmanes i mesos, una bona taula... de despatx.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada