Des del refugi

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 30 DE GENER DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Confinar-se, recloure’s, aïllar-se... No havia conjugat mai tantes vegades aquests verbs en primera persona del singular. Com la majoria de la humanitat, porte una eternitat frenant els impulsos que fa no res m’espentaven a obrir la porta de casa i arrancar a volar, la cara descoberta i el pit preparat per a totes les abraçades imminents. Durant els últims mesos, però, les nostres fronteres s’han anant reduint més i més i en l’actualitat estan a punt de llepar-nos la pell. Així i tot, no m’he rendit i ni un sol dia he deixat d’apamar el planeta, un cor o una vida.

En primavera, per exemple, en ple confinament, vaig viatjar a la literària Minnesota de Siri Hustvedt per passar L’estiu sense homes. Ho vaig gaudir enormement encara que em va sacsejar molts records familiars i unes quantes veritats amagades. Quan en vaig tornar, m’esperava, impacient, la lírica i em va presentar la Poesia Completa de Jaume Pérez-Muntaner a la de Marc Granell, i en ambdues m’hi hauria quedat a viure si no fora perquè em reclamaven d’un altre lloc. Al cap d’unes nits, ja estava en condicions de submergir-me, sandàlies a la mà, en Tot el que tinc per ballar amb tu, i visitar en companyia d’Elvira Cambrils les illes nívies de Grècia. En vaig eixir èbria de llibertat i disposada a deixar-me arrossegar pel primer riu que passara horitzó enllà. I m’acollí la barcassa de Jesús Puig, de nom Al tall al tall, farcida de mapes d’altres realitats que expliquen la nostra. A l’entrada del 2021, al bell mig del Salvem el Nadal, vaig dotorejar amb plaer Les petites virtuts de Natalia Ginzburg. Ara mateix escric des de l’Alguer, Bolonya, Amsterdam... Què sé jo on em durà aquest Ignot de Manuel Baixauli? El ventall està obert i jo també. No puc avançar quan tornaré a casa però, quan hi arribe, me’n vaig de cap a La meua cambra més estimada on Luis del Romero m’obrirà la biblioteca de la gran Carmelina Sánchez-Cutillas. Ah! I més prompte que tard tinc previst bambar per Tots els camins del mestre Joan F. Mira.

És cert: els darrers mesos he viatjat més que mai. Des del refugi de casa. Des d’on, gràcies a tants autors i autores, desplegue les ales que em transporten sense restriccions al firmament infinit de tots els mons.