Punt i final

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 5 D'AGOST DE 2017

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Cavallers, senyores, la tristesa ens desborda: se’ns mor el punt. Els seus companys de trajecte, la coma, els signes d’interrogació i d’exclamació, les majúscules, els guionets… reunits als peus del seu llit, esperen l’adéu definitiu.
            La taqueta redona, la piga que ens ha acompanyat tota la vida per rematar les nostres súpliques, la mandonguilleta fosca que ens salva de l’asfixia quan llegim la redacció d’algun alumne, diu que ha quedat encallada en un temps remot i idíl·lic en el qual posseïa l’última paraula, però que ara no el necessita ningú. I el puntet ja no vol viure.
            Jure que hem intentat dissuadir-lo repassant algunes novel·les eternes, diversos juraments de fidelitat, diaris personals… però res no l’ha fet canviar de parer. ”Un ha de saber quan sobra” ha manifestat, tolerant. Ell comprén la situació. De veres.
            I és que el món nou ho escampa als quatre vents: ”Escriure, d’acord, quin remei, però redactar? Això ja és excessiu!” Pocs volen doblegar el llom sobre el full per ajuntar-hi paraules i, per si no en tenies prou, perquè tinguen algun sentit. On s’ha vist, sostenen alguns, un esforç tan titànic i inútil? Han buscat solucions per a lluitar contra aquest sotmetiment a la paraula, per estalviar-se’n unes quantes maniobres. I ací és on comença l’agonia del puntet.

            Les noves generacions, vos ho dic literalment, han enviat el puntet a pastar fang. Bon vent, i passem a una altra cosa! Es llancen a escriure línies i línies sense cap zona de descans, sense cap parada per prendre aire, sense cap remat entre oració i oració. Per a què?, protesten. Tu vés llegint i si sents que t’ofegues, que se t’enterboleix la mirada i l’enteniment, pega quatre glopades d’aire, com si fores una sardina fora de l’aigua, i recupera el ritme cardíac.

            Va al gra, el món nou. I, això, el punt ho intueix. Sap que a poc a poc deixarem les oracions obertes i eliminarem les barreres que ens impedeixen ajuntar paraules, una darrere de l’altra, o una damunt de l’altra, a qui li importa, sense punts, però també sense comes, ni mandangues.
            Ficats a no estressar-se, diu el punt sorneguer, per què no eliminem directament les paraules? De veres. Totes. Total, en el món hi ha tan poc per comentar/debatre/protestar/defensar, no?

            Per això el puntet se’n vol anar. Per deixar enrere el que creu que s’aproxima; un món sense veu, sotmés al silenci. I això, això sí que és per a plorar.
            Adéu, punt. I final.