Versos lliures

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 14 DE MARÇ DE 2020

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Si els éssers humans fórem d’una altra pasta permetríem que la poesia descendira sobre les ciutats, s’enroscara als fanals, escalara façanes i entrara a les alcoves per cantar-nos les passions que ens empresonen o ens eleven, i perfumar-nos l’aire de vida i la vida de llibertat. I si encara tinguérem la capacitat d’eriçar-nos la pell, ens hauria d’enlluernar la majestuositat del mot pessigat en unes lletres senzilles.

Incomprensiblement, però, la majoria de nosaltres vegeta molt lluny del tocar tebi dels versos. En desconeixem la cadència que bressola, les rimes que ens fan ascendir com una onada subtil, i les veus múltiples que clamen, en el nostre nom, allò que no gosem confessar-nos.

Per què aquesta renúncia voluntària a la bellesa, disposada a parlar per nosaltres, si la tenim tan a l’abast de la mà? Perquè les paraules rimades no provenen de muses foranes, sinó d’homes i dones que viuen ben a la vora de casa interrogant-se perpètuament sobre el rerefons secret de les nostres existències. Són mags refugiats a la porta veïna, a la trinxera enfangada o a la cel·la de la presó grisa.

Sempre hem sabut de la seua voluntat per sobreviure. Els hem vist batallar contra vent i marea per apropiar-se del dolor de la vida i retornar-nos-el impregnat amb el seu alé càlid, sovint pertorbador. Ningú no ho podrà negar: la poesia purifica allà on es deixa caure.

Així i tot, al llarg de la història sempre hi ha hagut qui ha temut la paraula escrita i ha maldat per silenciar-la. En coneixem la raó; òbviament pel missatge. Quin perill majúscul pot enarborar una modesta estrofa? Veritats. Així de clar. Que el destí trontolla quan és capaç d’enfrontar-se a l’amor vertader. Que al desterrat sempre li queda la força de la lluita per salvar-se de l’enyor. Que l’ésser humà s’ha de rebel·lar sempre.

Fa poc, l’Ajuntament de Madrid va esborrar uns versos de Miguel Hernández del cementeri de l’Almudena. El poeta, perseguit i represaliat pel franquisme, morí el 1942. Passades unes huit dècades, la seua obra terroritza els mateixos individus i per les mateixes raons: la por visceral a la veritat.

Ara que altres pors ens tenallen, caldria recordar a qui advoca per convertir la societat en un desert de cendra, que el desig indomable de llibertat ens atorgarà tantes vides com anhelem. Fins i tot, igual que al poeta de memòria viva, la immortalitat.  “Porque soy como el árbol talado, que retoño: porque aún tengo vida”.