Consciències de brilli-brilli

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 DE FEBRER DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Com era habitual en ell, el passat gener, després de sopar, René Robert va eixir de casa amb la intenció de passejar pels carrers concorreguts de París, però la mala sort va fer que caiguera i perdera el sentit. Aquella nit de fred intens, centenars de persones van passar pel seu costat sense prestar-li atenció. De matinada, l’home morí d’hipotèrmia. I d’indiferència.

Fa uns mesos, en aquesta mateixa columna, recordava Amparo, una anciana el cadàver de la qual fou descobert en sa casa als cinc anys del seu traspàs, i em preguntava com era possible que mai ningú no l’haguera trobat a faltar.

Hi va haver una època i una societat, ho sabem, en què els membres d’una comunitat s’estrenyien els uns contra els altres per compartir i fer més lleugers els trams de la vida. Encara no estaven de moda els termes solidaritat, empatia, cobertura de les necessitats bàsiques..., però tothom tenia clar que sobreviure depenia en gran mesura de les atencions diverses que els veïns es procuraven entre ells.

Què en queda, d’aquell temps? En quin moment vam començar a conrear el desinterés absolut pels altres i ens vam llançar a aquesta carrera individualista? L’allunyament entre nosaltres ha generat una aglomeració de microcosmos on cadascú s’esmera a ser-ne l’astre rei omnipresent. A Amparo, discreta i invisibilitzada, ningú no l’ajudà. A René, fotògraf de renom, tampoc. Una saba narcotitzant recorre les artèries de la humanitat. Una saba que ens té drogats i ens polvoritza els sentiments més bells. De continuar així és de preveure que, tal com giren el món, els pobles i els cors, acabarem en la fredor més aclaparadora, monstruosament instal·lats en el brilli-brilli d’una mísera consciència col·lectiva i personal.

Nota final: aquella nit, a l’alba, un captaire descobrí René i intentà rescatar-lo. Se’n desconeix el nom i l’aspecte; només se sap que no va dubtar a oferir el seu temps a un desconegut. “Pretenem localitzar aquest ésser extraordinari”, diu la família de l’artista. El trobaran. N’estic convençuda. Perquè no deu ser complicat detectar, en aquest vaixell de foscor en què viatgem sense rumb, el rastre de resplendor que deixa l’amor i la generositat.