divendres, 1 de gener de 2021

Ací mateix

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 5 DE DESEMBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Ho volem tot. Sempre ho volem tot. I solem caminar amb la mirada enganxada a l’indret més allunyat ja que, és convicció, la felicitat absoluta, la bellesa o l’excepcionalitat acostumen a manifestar-se fora de la nostra rutina amarga.

Fins fa relativament poc, vivíem amb centenars d’horitzons esperant-nos i el convenciment que el món era així d’il·limitat. Un dia, però, sense disposar a penes de temps per acceptar la idea que tot estava a punt de saltar pels aires, es va instal·lar entre nosaltres un enemic microscòpic però poderós. D’immediat, ens vam arrecerar en la profunditat del cau i des d’aleshores, estupefactes, vaguem, trontollem i ens estimbem amb la il·lusió secreta de redreçar-nos prompte.

No cal dir-ho: la pandèmia ens ha canviat l’existència de cap a peus. S’ha emportat vides estimades i ha apagat tantes esperances que ens serà necessari molt de futur per recuperar-les. Amb tot, curiosament, aquesta irrealitat també ens ha determinat a tornar a calibrar les nostres fidelitats, desitjos i perspectives. Dit d’una altra manera: ens hem hagut de redimensionar. En una multitud d’aspectes.

La situació de quasi immobilitat ens ha portat a descobrir o redescobrir la presència d’allò que sempre hem tingut davant dels ulls i que, per les presses, la falta de temps i les obligacions encadenades, se’ns havia fet invisible. Parlem dels afectes, dels paisatges familiars, de les activitats banals... És així com, ara que supliquem pilars de confiança per suportar l’embat de l’atac, ens emocionen els gestos senzills. I descobrim que no hi ha res que cobegem amb més fervor que una simple abraçada, un xiuxiueig a cau d’orella o una carícia a aquelles mans ancianes i enyorades. Que un passeig pel jardí veí esdevé una troballa, una visita a tal o qual monument ens eixampla el cor i ens fa sentir turistes en la nostra pròpia ciutat, una vesprada al teatre ens converteix en cosmopolites, i resseguir carrers ens lliura misteris desatesos. Perquè resulta que el nostre microcosmos, que durant tots aquests anys hem deshabitat voluntàriament, ha perseverat i ha continuat existint i se’ns revela ara ple de meravelles per destapar.

Confiem que, sense abandonar el balcó que ens aboca a les immensitats seductores del planeta, al remat aquesta prova de foc ens dote de l’autoestima imprescindible per adonar-nos d’una veritat alhora plaent i vital: que la bellesa del món comença ací mateix. 


Cap comentari: