dilluns, 3 de gener de 2011

A mitjanit

S’havia afanyat a preparar-s’ho tot per a les campanades. Enguany no volia córrer el risc d’ennuegar-se en la cerimònia. Ja tenia sobre la taula, la copa de xampany i un plat amb el xanglot de raïm que s’hauria d’engolir a toc de carilló.

Al principi, quan va sonar la primera campanada, tot va anar bé i l’home es va disposar a empassar-se la primera bola. Tanmateix, en aquell mateix instant ressonaren per l’habitació unes paraules que acabava de sentir recentment: "Als anys 70, la pedofília es considerava normal". Va esclafar el granet amb ràbia, se’l va passar entre les dents una vegada i una altra, el va mantenir aixafat ben fort per traure’n tot el suc verinós i, finalment, el va empényer ben endins i el va soterrar en el laberint profund dels intestins.

El segon i tercer gra, que semblaven que passarien sense pena ni glòria, van resultar en realitat autèntiques bombetes d’optimisme. L’un perquè hi va veure el somriure tebi de la seua filla; l’altre la mirada reconfortant de la dona.

El quart gra, però, se li va quedar clavat entre els queixals. Va glopejar xampany, va estossegar, va tornar a humitejar-se els llavis, però no hi va haver manera de mastegar aquella cosa que feia gust de desesperança i humiliació. Se’l va traure de pressa de la boca i va contemplar, incrustats en la carn centellejant del fruit, els rostres de les víctimes de la violència masclista.

Va anar a buscar la cinquena bola, però les campanades semblaven haver pres velocitat i es llançà a la boca, d’una manotada, tres grans alhora. A l’instant va comprendre que s’hi acabava d’introduir el foc de l’infern. Una angoixa se li va escampar pel pit i li va prémer el cor: se sentí sobtadament desemparat. Mentre maldava per desfer-se d'aquells trossos de brases, el va enviar la sensació que mil ulls el fitaven i el jutjaven. Va ser enmig d’un toll de baves i vòmits que va expulsar els trossos de wikileaks.

Contemplà el plat: encara n’hi quedaven cinc bocins.

El temps passava, marcial, a toc de batall.

Huit. Alhora que experimentà com la dolçor del fruit se li escampava per la boca, un esclafit de riure va estar a punt d’enviar-lo a l’altre barri. Mentre boquejava, va fer esforços sobrehumans per fer fora del seu pensament la imatge delirant d’Alvarez-Cascos ploriquejant un seient a la dreta del seu senyor.

Estava a uns segons d’entrar en l’any nou; no hi arribaria. Decidí engolir-se el material per parelles.

Nou i deu. Inseparables en cossos, ments i olor a carronya. Camps i jaquetes. Rita i Cabanyal. Papa i pederastes. PSOE i banca. F de M i croada contra el valencià. L’amargor que el va enviar li féu escopir els grans, sense contemplacions, enmig de crits de desesper i de vergonya aliena.

Onze i dotze. L’onada d’angoixa li va pujar per les cames i se li instal·là enmig de l’estómac. Una a una va recordar les mesures: el sou rebaixats dels funcionaris, les pensions retallades, les previsions nefastes, les subvencions retingudes, les promeses prostituïdes...

Va sentir sonar la penúltima campanada. Endavant, es va dir, acaba’t el plat, de pressa, o la mala sort t’acompanyarà tot l’any.

L'eco de l'últim toc va retrunyir per la ciutat.

L’home s’alçà molt a poc a poc. Duia entre les mans les restes d’aquell àpat d’un minut. Es dirigí a la cuina i, mentre embolicava tendrament els dos darrers grans de raïm i els guardava en la nevera, va pensar que l’autèntica mala sort seria encarar l’any que ja havia començat sense res al rebost.