dimecres, 12 de gener de 2011

Pesar

De sobte, la mosselina del passat m'ha cobert els ulls.
Torne a tindre deu anys i la vida em posseeix a cada instant. Sóc encara una península però sé que podria volar si volguera. Estan davant de mi, sobre el tapis que formen la paret encalçada de la casa, ribetejada pels geranis vermells. La llum nevada d'aquell matí d'estiu els rescata a tots de la foscor de l'oblit. És diumenge i estem a l'horta. Fa olor de vida bullint, de felicitat modesta però agraïda, d'esperances reticents. Al voltant de la taula enorme, servim racions senceres de crits i de riures, naveguem entre el plat d'arròs i la bóta de vi, bevem experiències i estovem sentiments amb gotes de licor. Contemple els rostres; hi veig la meua felicitat.


Bruscament, el record ha esdevingut sanglot. Em desfaig de l'abraç de la mare: la seua pell ja fa olor a enyor.