dissabte, 16 d’abril de 2016

Júlia diu

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 16 D'ABRIL DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Júlia té 13 anys i diu que la vida li va canviar el dia que la mestra va convidar la classe a participar en un concurs literari ben especial: el Sambori. Haurien d’escriure una història en valencià i, evidentment, esperava que hi abocaren una bona dosi de creativitat. 
És possible que en aquell moment, Júlia ignorara que el premi que la professora aplaudia amb tanta il·lusió va nàixer l’any 1988, impulsat, entre d’altres, per l’associació Escola Valenciana que pretenia promoure la nostra llengua per tot l’àmbit escolar, i que el 2004, vist l’èxit de la iniciativa, va nàixer la Fundació Sambori, que és qui es fa càrrec del certamen des d’aleshores.
La gràcia és que la convocatòria va dirigida a totes les escoles, instituts, universitats, escoles oficials d’idiomes i d’adults del nostre territori, de nord a sud i d’est a oest. Milers d’estudiants de totes les edats es capbussen, ploma a la mà, en les aigües infinites de la fantasia per navegar-hi amb les aletes que atorga una aventura, un misteri, l’amor o l’humor. 
Però el tret encara més remarcable del Sambori és que és el concurs literari més multitudinari d’Europa i, al pas que va, de segur que prompte “del món”. Perquè on s’ha vist una proposta d’aquestes característiques que involucre més de 80.000 alumnes? Podeu imaginar-los donant a llum 80.000 contes en la nostra llengua? Quin goig contemplar l’esforç titànic de docents, famílies i centres educatius de totes les comarques per coincidir en una mateixa activitat en pro del valencià! Quin clam i quina manera més festiva de reivindicar-nos com a poble.
Júlia diu que quan va guanyar es va adonar que allò que de veritat la feia feliç no solament havia sigut el fet d’emportar-se el guardó, sinó l’experiència del camí recorregut a través de la seua llengua per conformar el text que el jurat acabà destacant: forjar frases que fan avançar la narració; esculpir descripcions; escorcollar en el diccionari la paraula que s’ajuste a la imatge... És a dir, modelar la teua llengua per traure-li’n tota la bellesa, igual que un escultor fa amb l’argila. 
Ara, Júlia llig i escriu més que mai. Vol aprendre, diu, a capturar filaments de fantasia i tenyir-los de tinta blava per fer-los visibles al món.
I aquesta és la raó per la qual esperem sempre el Sambori amb deler; per descobrir quins seran els mags i les fades que ens obsequiaran, com cada any, la màgia amagada de la nostra llengua.