dissabte, 9 de juliol de 2016

Festa

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 9 DE JULIOL DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
            Un peu s’ha posat a caminar, mentre l’altre, excitat i gelós del germà, encetava uns passos de salsa enmig de la plaça. Avergonyida, he intentat de mantindre'ls tancats en les sabates però els ditets han aguaitat l'ungla per fora i ja no hi ha hagut manera de recuperar-los.
            Quan encara no m'havia refet de la mitja sessió de ball forçada, la cama dreta se n’ha anat a córrer una marató; la seua bessona, però, m'ha procurat tranquil·litzar i m'ha assegurat que ella no m'abandonava. No cal dir que me n'he alegrat molt perquè almenys tenia un membre per continuar el meu passeig programat, però la mandrosa m'ha deixat sense recursos quan s'ha estirat sobre uns escalons, a ple sol, per gaudir mirant els vianants.
            He procurat, aleshores, que les mans m’obeïren; tanmateix, no han volgut saber res de carregar carpetes i bosses, i s’han dedicat tota l'estona a moure els dits per saludar efusivament els vehicles que circulaven amunt i avall.
            En un intent desesperat per salvar la meua dignitat i dominar el que em quedava de cos, he ordenat als ulls que s’esforçaren per mirar endavant per tal d'anticipar-me qualsevol obstacle. Ha sigut del tot inútil: el dret ha clavat la vista en el cel i s’hi ha enganxat quatre hores seguides, embadalit, contemplant com quatre nuvolets de crema tacaven el turquesa infinit; mentrestant, l’esquerre recorria amb deler tots els gesmilers dels voltants.
            Jo que pretenia estirar-me sobre la gespa del parc i gaudir dels primers instants de plaer de l'any, arrossegant-me i mig encegada, he hagut de buscar el recer d'un arbre gegant per apartar-me de les insolències dels veïns que ja m'assetjaven. A poc a poc, el cos ha anat tornant a l’obediència absoluta i he notat, per fi, com em deixava anar i queia en una somnolència d'allò més agradable.
            Quan pensava que aquella rebel·lió corporal havia passat a la història, de sobte, la cintura ha començat a dibuixar cercles cada vegada més amples i el pit s’ha posat a tremolar pels riures que s’espentaven per eixir-ne. Les convulsions han pujat d'intensitat fins que, tot d'una, he esclafit a riure i a riure davant de la mirada atònita del món sencer.
            Ha sigut quan la meua boca, oberta en un somriure blanc com una vela llatina, s’ha llançat a cantar a plena veu una ària contundent en una llengua que ni jo mateix  reconeixia, quan he entés que el meu cos celebrava l’alegria de la terra que, per fi, despertava. 
             Començava l'estiu.

(El mateix article el podeu llegir a la web del Levante-EMV en aquest enllaç).