No soc de guerres

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 D'ABRIL DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No soc de guerres. No he somiat mai a ser amazona, samurai o generala de cap tropa perquè em desagraden les tensions extremes i els conflictes que se’n deriven. Per la mateixa raó, no aplaudisc qui busca honors a través de la força (verbal o física, en un ring o en un hemicicle), encara que els mitjans de comunicació i moltes arts s’encaboten dia rere dia a reportar-nos-en exemples a fi que no se’ns oblide que ens agrada abusar de crits i castanyes quan ens hem de posicionar al món.

Per tot això, em resulta molest que es recórrega a formes i girs lingüístics propis d’un exèrcit per expressar situacions que poc o res tenen a veure amb un camp de batalla a l’ús. Em referisc a la manera que es té de descriure els éssers humans que han sobreviscut a tal o qual malaltia. Que valents!, exclamen, han agafat la mort per les banyes, han lluitat com a feres, no s’han rendit... I els felicitem per la seua recuperació adjudicant-los un protagonisme absolut, com si la ferma voluntat de curar-se fora la clau, més que suficient, per superar un diagnòstic terrible.

Aquesta manera d’evocar l’actitud de qui s’ha salvat de la Parca és perillosa o, com a mínim, poc sensible, perquè s’infereix ràpidament que les persones que, per desgràcia, no han arribat a reposar-se de la dolència i han sucumbit a la malaltia, no han disposat del (dit amb les seues paraules) coratge suficient per encarar-se al destí, per arremangar-se i retrucar a l’enemic en el seu camp de batalla i amb les mateixes armes.

Opine que, per inèrcia, qui sent amenaçada la seua supervivència esdevé fort i lluitador perquè no té més anhel que eixir a la llum del sol per abraçar la vida. Burlar la mort és l’eterna aspiració de la humanitat però no es pot presentar com una confrontació on l’ésser debilitat està obligat a convertir-se en un Hèrcules o una Atena per evitar que, si el cos s’apaga, l’acusen de no haver sabut lluitar per la seua existència. Ja seria hora, amb l’ajuda de la classe mèdica i dels mitjans de comunicació, de construir una nova oratòria, una nova manera d’explicar les coses terribles que ens passen sense haver de recórrer a tanta testosterona i reptes bel·ligerants.