ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 DE SETEMBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
Per poc
que ens hi esforcem, la majoria de nosaltres està en condicions de recordar quasi
tots els estius de la seua vida. Qui oblida la puresa dels estius de la
infància, l’excitació dels de l’adolescència i l’eufòria dels anys més madurs
quan anhelem amb urgència abandonar-nos al plaer de les obligacions lleugeres? Algú
dirà que passa igual amb el Nadal però, tot i que no és la meua intenció
desméreixer-lo, opine que es tracta d’un temps més delicat que ens aboca a recargolar-nos
a l’escalfor de la llar i dels éssers estimats i on, per damunt de l’alegria
dels retrobaments, sura una melancolia que ens assetja a la menor distracció.
L’estiu,
per contra, ens succiona l’esperit cap a horitzons oberts i vols en desbandada,
de la mateixa manera que si quedàrem atrapats en un enorme ball de papallones
monarca. L’estació és un castell de focs i ens enceguen la brillantor de les
mirades, les espurnes dels somriures, i els esclats dels crits excitats que
acompanyen l’encontre amb les ones, l’amor i els cossos bruns. Intentem estirar
aquesta felicitat com qui mira d’allargar la sensació plaentera de l’últim mos
o l’últim glop d’una menja saborosa, endarrerint més i més el moment en què se’n
dissiparà la màgia. Al llarg de l’any, ens enfonsem agradosament en els records
que ens ha proporcionat el període i en pouem anècdotes que travessen totes els
edats: el poalet carregat de tresors marins, el meló que el iaio talla en una
cerimònia digna d’un altar, el càmping a vora mar, el baret de la platja convertit
en quarter general, les motocicletes veloces davall les estrelles, la
sempiterna motxilla de pell arrugada de tantes vides... Però, sobretot, tenim arxivades
al cor milers d’instantànies irreemplaçables de qui ens ha hi acompanyat: els pares,
quasi adolescents, emmirallats en el nadó que els somriu i que dècades després
seràs tu; la família, retrobant-se i transformant-se; les amistats dels concerts
que canten al firmament; aquell rostre que vam estimar...
I el
dia en què ens adonem que el paisatge ha començat a tenyir-se de canyella, rebem
serenament les hores fosques perquè sabem que, vinga el temps que vinga, sempre
trobarem un refugi càlid en els estius de la nostra vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada