diumenge, 19 de febrer de 2017

La casa

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 18 DE FEBRER DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Quin és el record que ens empresona i ens trasllada una vegada i una altra a un indret que ja forma part del que som i serem? En quin moment exacte sentim que vivim adherit a un paisatge?
Tanques els ulls i rememores les cases que has habitat i que la vida ha anat apartant del teu camí. Cada una t’acosta a uns rostres i a unes veus que es van esfumar entre la boira de l’esdevenir però que encara ressonen dins de tu com si el temps del món s’haguera condensat i estigueres novament a la porta de l’entrada, llesta per trucar i tornar a començar a viure.
La casa on vas nàixer, esguitada de tendresa, on resideixen per sempre més els éssers més estimats que van celebrar amb tu la felicitat verge.  
La casa de la teua adolescència, una casa de poble robusta o un pis de corredors llargs com les teues hores d’aquells temps, on vas abocar secrets a les oïdes de l’amiga i les primeres paraules feridores als cors dels pares.  El mausoleu que va acollir la teua entrada al dolor quan et desesperaves per trobar un lloc al món.
El piset d’estudiant que et va iniciar en el fràgil art de combinar responsabilitats acabades d’adquirir, amb milers d’ofertes d’oci temptadores. Tot i que saps que ha desaparegut, ben endins teu encara voleien les cortines que posaven ritme al pas de l’aire. I aquell sofà geperut, atapeït de foulards, segueix acollint cossos i cigarrets prohibits al compàs que marcaven les hormones de la universitat.
I la llar, la teua casa; una o deu, tant s’hi val, la vida te les quantificarà, el refugi on s’arreceren  els dolors i les alegries que els horitzons de les teues travessies t’han proporcionat. L’espai sagrat on lentament esgotes els fulls del calendari i que a poc a poc el futur deixa de freqüentar.
Les assaboreixes, però saps que més que el pati de geranis, més que el color de la teua habitació, allò que et fa estimar aquelles construccions amb una nostàlgia crua, són  les vivències que hi associes i les persones que t’hi van acompanyar: les converses a mitja veu al balcó, la planta que la mare cuidava, l’explosió de riures en el menjador minúscul, la iaia dormitant a l’engronsadora...
Retens la respiració i totes les portes et xiuxiuegen des de la llunyania del temps. Saludes i somrius a qui un dia en va passar el forrellat per sempre més. T’eixugues els ulls humits i dins de tu creix el record.
Tu tenies una casa a la vora del cor. Ara, però, ja no hi és.
Ara, la casa eres tu.