Tantes com n'hem sigut

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 2 DE MARÇ DE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Paraules d’un altre temps que ressonen fresques en l’aire del nou mil·lenni. Guerreres de primera línia o damisel·les rebels d’alcova. Lluitadores descarnades de carrers i pancartes. O discretes, de boca a oïda.

Tantes com n’hem sigut, i que dolorós que se’ns fa el silenci que prové de les planures de la història. Els segles han vist passar moltes dones de pensament just que han quedat expulsades de la memòria del temps. Humiliades davall del brocat corcat de les imposicions masculines, ens han abillats amb colors deslluïts: gris mediocritat, groc inoperància, negre rendició. Goles femenines lligades a cudols i enfonsades a l’oceà de la desmemòria. Durant existències senceres. Aquelles pioneres de la llibertat van assumir reptes i van bastir somnis de llana gruixuda; es van alçar com ones encrespades contra l’amenaça, i en van sofrir les conseqüències: anul·lades, i bandejades del record.

Però la nostra paciència és similar a la de qui ve d’una travessia llarga i assumeix que l’horitzó és llunyà, sí, però immòbil, i algun dia hi arribarà. Amb esforç, anem restituint la llum sobre el nom de les dones que ens han precedit: pensadores, artistes, polítiques, científiques... A pesar dels intents de cosir-nos l’esperit als sudaris masculins, recuperem allò que els seus intel·lectes van parir en un món que les abominava i les va emmudir.

Tantes com n’hem sigut, i continuem preguntant-nos en quin moment el patriarcat es va erigir com a únic model de societat? Què seria de l’univers si les dones haguérem governat la nostra parcel·la de vida? Des d’èpoques immemorials, hem donat besos i arraps, abraçades i dentades; hem sigut comunes, extraordinàries, miserables i potents; i ens han agredit amb mil estratagemes, però ens mantenim en peu. Hem sobreviscut a la fredor que ha intentat recloure’ns a les cuines on es coïa la desesperança. No som espills clivellats; unint solituds, teixim la corda que ens trau del pou de l’ostracisme.

I ara ens presentem davant del món per dir que convoquem a esgarrar les ombres que han pretés engolir-nos; que no enyorem cap paradís perdut perquè encara l’estem construint; i que el nostre pas és imparable, que les dones que ens marcat el camí no han mort i les que ens asseuran a la taula del futur ja han nascut.

Per cada mà alçada contra nosaltres, mil punys al cel. Per cada boca tapada, clams i riures als llavis. Tantes com n’hem sigut i en som... Endavant.

Sabem on anem.