Tessel·les

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 DE FEBRER DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Des de fa unes setmanes, m’assetja sovint una imatge ancorada en un temps pretèrit, molt pretèrit. Veig una casa de dues plantes, amb una façana de pedra i balcó de ferro forjat de color gris. La porta d’entrada és allargada i, al centre, un pom que és una mà de bronze atorga potència a la fusta simple i poc noble. És la llar dels meus iaios, la dels estius feliços. Aquesta evocació se’m presenta seguida d’altres de més menudes, com espurnes de sons, olors i sensacions captades al vol de la memòria.

Vesprada d’agost. La xafogor aplaca el meu cos infantil contra el terra fresc de mosaic. Les mosques volen i, a risc de perdre la vida, esguiten el silenci pesant. Des de la cuina, m’arriba el clinc-clinc de la cullereta d’alpaca remenejant el cassó de llet amb ou que la mare ha tret de la nevera. En un parell d’hores haurà quallat i berenarem merengada amb rosquilles sucades. 

Altres finestres remotes que em visiten: estic davant del rebost i contemple les figuretes i les estampetes que posen cara i data a naixements, comunions i bodes de familiars que no conec. Tafanege les gerres plenes a caramull de conserves i m’embriaguen les herbes aromàtiques. Resseguisc amb el dit les fotografies resguardades davall del vidre de l’aparador. Alce el braç i active el mànec de la bomba d’aigua tan sols per recrear-me en el potent raig de líquid expulsat.

Com és que hui, al bell mig de l’infern organitzat per un monstre microscòpic, rememore quasi de manera obsessiva la gamma d’impressions que em van despertar fa una eternitat uns peus nus vora la mar o mil goles cantant a l’uníson aquella cançó de moda? Per què torne a riure amb anècdotes i persones d’una altra època? Són tantes les tessel·les del passat que s’espenten per accedir al meu present que em pregunte si no s’han convocat per rescatar-me del dolor que ens té segrestats; per advertir-me, amb la seua bellesa, que els éssers humans som catàlegs ben proveïts de minúscules percepcions que tenen el poder d’invocar vivències oblidades; per repetir-me que, ara més que mai, cal aprofitar cada centímetre del camí, cada paisatge, cada bifurcació per si de cas, en un instant traïdor, el destí ens acaba tallant el pas(seig) per la vida.