dimarts, 15 de novembre de 2011

Un peu s’ha posat a caminar, mentre l’altre, absolutament excitat, encetava uns passos de salsa. La cama dreta se n’ha anat a córrer una marató, però la seua bessona ha dit que no, que preferia estirar-se sobre uns escalons i gaudir mirant el vianants. He procurat, aleshores, que les meues mans m’obeïren; tanmateix, no han volgut saber res de carregar carpetes i bosses i s’han dedicat tot el dia a tancar i obrir els dits per saludar la gent que passava. En un intent de dominar el meu cos, he ordenat als ulls que s’esforçaren per mirar endavant. Ha sigut del tot inútil: el dret ha clavat la mirada en el cel i s’hi ha quedat, embadalit, quatre hores seguides; mentrestant, l’esquerre recorria amb deler tots els rostres que inundaven el carrer. De sobte, la cintura ha començat a dibuixar cercles cada vegada més amples i el pit s’ha posat a tremolar pels riures que s’espentaven per eixir-ne. Ha sigut quan la meua boca, oberta en un somriure blanc com una vela, s’ha llançat a cantar a plena veu, quan he entés que el meu cos celebrava, ell també, l’alegria de la terra que, per fi, desperta.