8 minuts i 46 segons

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 13 DE JUNY DE 2020

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

8 minuts i 46 segons. És el temps durant el qual Derek Chauvin, policia blanc de Minneapolis, descarrega tot el seu pes sobre el coll de George Floyd.

8’ i 46’’ letals, convertits en una agonia eterna impossible d’imaginar, per a l’afroamericà de 46 anys i pare d’una xiqueta, que jau boca avall en ple carrer, suplicant perquè el deixen respirar.

8’ i 46’’ al llarg dels quals els altres agents que participen en l’arrest, Thomas Lane, Tou Thao i J. Alexander Kueng, acaben d’enfilar la tragèdia.

Quanta desesperació i terror et deuen inundar en aquest lapsus de temps quan entens que et clava a terra el genoll d’un individu uniformat, armat i implicat anteriorment en altres casos de brutalitat policíaca? I que ell representa la llei i l’ordre.

I que tu eres negre.

I que tu eres pobre.

Mentre escric aquestes línies, se’m regira l’estómac d’haver d’associar el nom de Floyd als dels seus esbirros. Només hauríem de rescatar de l’horror de l’escena del passat 25 de maig la biografia i somnis del ciutadà assassinat, i hauríem d’arraconar en l’oblit més ferri la immundícia dels salva-pàtries que en lloc d’estar al servei de la ciutadania n’abusen, i en comptes de fer fluir la vida, la seccionen. Sí, resulta quasi indecent alinear els quatre noms, però no en tenim una altra si volem reivindicar les víctimes d’abusos i acusar a plena llum del dia els seus justiciers. 

La imatge de Chauvin, impertorbable mentre asfixia un ésser humà, ha esgarrifat el planeta sencer i ha fet esclatar un clam mundial contra la discriminació racial, les desigualtats socials i la brutalitat de la policia. Així i tot, encara que ara l’episodi monstruós ha tingut lloc als Estats Units, pertot arreu en sabem, d’aquests temes. Del nord o del sud, de l’est o de l’oest, estem fins al vòmit de presenciar actuacions de la policia que ens reporten a períodes foscos que maldem per superar; ens supuren les oïdes els discursos xenòfobs abocats per boques d’harpies sense a penes boços que els silencien, i suportem amb el cor a la boca haver de contemplar com, cada dia més, la misèria de molts oprimits és el pa d’uns pocs.

Ser pobre, pensar o actuar d’una altra manera, posseir un altre credo, nacionalitat, llengua o cultura... no pot ser delicte. Aprofitar-se del poder per exercir l’abús, violar els drets humans o pretendre esborrar les identitats de la faç de la Terra, sí que ho hauria de ser. Sempre.

Per enèsima vegada, els ciutadans i ciutadanes del món tornem a ocupar els carrers per exigir, pertot arreu i en totes les circumstàncies, justícia i decència. Sense aquestes, la vida agonitza i les democràcies, ho sabem per experiència, acaben sucumbint tard o d’hora en mans de la crueltat dels Chauvin del món.