dissabte, 23 de juliol de 2016

Un carrer amable

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 23 DE JULIOL DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

És una deliciosa vesprada de juny i isc a passejar pel poble, sense rumb. Només m’envaeix el plaer de deixar caure els peus sobre voreres que conec de sempre i que han format el decorat dels meus dies. Passe per davant de façanes centenàries que fa temps amagaren algun cavall en el corral d’allà dins, i en l’andana oberta, fulles de tabac pessigades a cordills, apergaminant-se al ritme dels vents.
M’esforce per contemplar-ho tot amb una mirada per estrenar, com ho faria una turista que descobreix, per primera vegada, un racó del món. Però ni sóc turista, ni aquests carrers són novells per a mi; al contrari. Cada porta, cada llindar té perfilats uns rostres i, fins i tot, el ressò de moltes veus. Tanmateix, no reconec en aquella plaça del Pou o en l’estretor del carreró de l’estació, els colors i les flaires que m’embolcallaven quan hi jugava de menuda. Qui hi juga ara? On són aquelles partides de sambori, aquelles corregudes, els tallerets de costura, nines incloses, que retenien els riures de les criatures a l’exterior de les cases fins que la lluna mateix començava a badallar?  Quanta imaginació es concentrava a l’aire lliure! Inventàvem jocs, contàvem mil històries, preparàvem malifetes innocents...
Nous costums i noves inquietuds han alterat el ritme de les nostres existències. Ja no hi ha temps per prendre la fresca a la porta de casa, asseguts en el bancalet, i teixir confidències que s’enfonsaven en la matinada. I davant mateix dels adults, les criatures, lliures, fins que algú avisava que venia un cotxe, però sense temor a la veu perquè sabíem que el vehicle entraria lentament en un territori que encara no era seu. En quin moment aquell crit que representava una alegre alteració de la rutina va emmudir? En quin instant vam recollir hamaques i botiges i vam posar el forrellat a aquella manera d’existir?
Som el que creem; també el que destruïm. Venim d’una època fosca que ha intentat esborrar els nostres paisatges i la raó per viure’ls; és hora de recuperar-los, de tornar a dibuixar-los, si cal. Hauríem d’obrir panys i eixir a buscar estratègies per rehabilitar l’horta i els llauradors, redefinir jardins i obrir espais urbans comuns. És factible una nova manera de ciutadania. Podem, entre tots, alentir el temps, allargar les converses i estrényer les abraçades.

Hauríem de fer possible que una nit qualsevol, una lluna de nata il·lumine les rialles d’uns infants  jugant en un carrer amable.

(El mateix article el podeu llegir a la web del Levante-EMV en aquest enllaç).

11 comentaris:

Anònim ha dit...

En la meua opinió, del que parla és molt vertader perquè els xiquets petits de entre sis i deu anys ja no juguen al parc ni res, si es veuen comencen a jugar amb el telèfon o amb els videojocs en lloc de atendre al que ocorre al seu voltant.
MGM

Siilviiaa González ha dit...

Això m'ha fet reflexionar dels canvis que s'han produït al llarg dels anys fins arribar a desaparèixer la tranquil·litat i aparèixer el perill al carrer. Fa sentir que estima aquells temps, més que els d'ara.
A mi m'hauria agradat viure en eixos temps ja que pareixen més agradables i les persones majors, quan el recorden, sempre ho fan pensant que han pogut jugar i s'han divertit molt a la seua infantesa.
SLG

Anònim ha dit...

En la meua opinió, del que parla és molt vertader perquè els xiquets petits de entre sis i deu anys ja no juguen al parc ni res, si es veuen comencen a jugar amb el telèfon o amb els videojocs en lloc de atendre al que ocorre al seu voltant.
MGM

Anònim ha dit...


En la meua opinió ,estic d'acord en que ha canviat molt de abans a ara , sobretot els costums alguns se'n van,altres s'obliden però també hi han altres de nous. La idea del text és que vol vore a xiquets jugant al carrer sense preocupació ,un carrer amable.

ARU

Anònim ha dit...

Jo crec que la generació de xiquets d'ara entre 5-10 anys prefereixen jugar amb videojocs i ordinadors que baixar al carrer a jugar amb els amics a futbol com ho a fet el xiquets des de sempre. I per una part ho compren ja que han entrat de sobte a una generació massa informatitzada com ho es aquesta, des de que han nascut han vist com els seus cosins, els seus pares, els seus oncles utilitzen l'electrònica per a tot. Per que ells van a ser diferents?

Per altra part pense que també s'han de eixir al carrer per que son xiquets i s'han de divertir-se amb els seus amics i fer deport.

Per la segona part del article pense que abans destruïen el paisatges, però ara també destruïm els paisatges per tal de construir carreteres i pobles per tot arreu ja que hem triplicat el nom d'habitats en tot el mon en tan soles 75 anys.
RAS

Anònim ha dit...

En la meua opinió aquest article parla de moltes coses vertaderes que qualifiquen la infància dels xiquets de huí en dia, és a dir, ja no utilitzen la imaginació per a jugar, simplement fan una búsqueda instantànea en Internet per a trobar l'últim joc de moda. Té raó en que tot canvia a mesura que passen els anys. I en la meua opinió és una pena que es perdra els costums.
AVS

Anònim ha dit...

En aquest articles coincidisc amb Maria Jesús Bolta perquè hui en dia els xiquets de 5-10 anys quan ixen al parc a jugar o a parlar acaben amb el telèfon entre les mans perquè hui en dia vivim en una societat molt informatitzada i açò a llarg plaç ens esta donant problemes de relació.

Anònim ha dit...

Cada generació de xiquets que isquen cada vegada isiran menys al carrer perque estaran mes enganchats als ordinadors o al mobil i no tindran la major diversio que es isir al carrer i disfrutar en els teus amics

esb ha dit...

Jo crec que téns tota la raó.
si mires en un temps més antic i ho campares a l'actualitat, pots veure una gran variació de diferencies.
Al pasat, els nens eres mes "xiquets", es a dir, més inocents que jugaven a qualsevol cosa, ixien més al carrer. Resumint eres lliures, parlant d'una manera metafórica.
Ara gran part de la juventut tenen uns hàbits poc saludables com el tabac o quasi sempre es queden a casa visiats als aparells electronics.
El mòn sempre esta evolucionant.La cosa es,per a bé o per a mal?? Encara es conserven coses bones de pasat pero al mateix temps apareixen coses bones i es trenquen hàbits antics.
Per exemple un xic al carrer. Abans cridaria al seus amics per a jugar a qualsevol cosa, siga lo que siga. Ara es pensaria si quedar o no encara que sap que vol quedar-se a casa.

Anònim ha dit...

Jo estic d'acord amb tu perquè jo també m'he criat en un poble aixina i es molt trist que es perguen les tradicions, hui en dia als xiquets soles lis importen els mòbils i la tecnologia.

MAP

cristina Ballester ha dit...

Si haguera de descriure aquest text amb gestos, aplaudiria. Pense que redacta perfectament la realitat que ens envolta, ja que. com bé ens expressa, actualment la gent (tant adults com xiquets) han deixat enrere aquelles costums de jugar al carrer amb els amics, passejar-se pels carrers.. i ara sols pensen el les tecnologies, tancant-se en casa sense ganes de res més que jugar al mòbil.
És cert que no totes les persones ho fan, i que hi ha gent que ix molt, però encara així hi ha moltíssima gent que no ho fà.