diumenge, 25 de juny de 2017

Estiu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 DE JUNY DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Passàvem tot l’any en aquella terra eternament grisa del nord d’Europa. Hi havia dies que hauríem esgarrat, si haguérem pogut, la boira elàstica que ens furtava la vista. Vivíem en un paisatge d’ocàs permanent i poques coses ens acostaven a la llum de la primavera. I la vida, quan no pot respirar, es reclou a les catacumbes de la tristesa.
Jo era una xiqueta del sud del món que habitava a París perquè era filla d’emigrants. Per tant, carregava amb una bona part de l’enyor que consumia els pares.
L’ésser humà fa art amb les seues necessitats i deficiències i es reordena els àtoms per adaptar-se a allò que l’ha d’arrecerar. Amb el temps i la rutina, vaig adorar la tardor que ens llançava contra les grans estufes que rebien mans i peus gelats i ens els convertien en bescuits tebis. Reia el ple hivern de carrers que s’estiraven tant com podien per travessar la neu nívia i el cel plomís, com ho faria una fletxa alliberadora.  I quan podia, aspirava amb recel la blavor d’un cel de primavera i en repetia l’alegria en les llargues vesprades plujoses. Vaig créixer en una closca de llana esponjosa.
Per tot això,  sovint m’envolava alt, molt alt, i travessava tempestes, cavalcava vents encabritats i, darrere dels meus ulls tancats, acabava deixant-me caure sobre una planura de tarongers a la vora de la Mediterrània. 
Arribava a la meua terra, a València. A la meua terra d’estiu.
I, tot d’una, notava que els porus de la pell rebentaven com qui arranca la porta de fusta gruixuda que ha barrat el pas a la llum. I em penetrava la desesperança del paisatge i de les seues ombres, sí, però també l’aroma de la sal de la mar, del camp, de la llet acabada de munyir, de les gallines desplomades, del carrer arruixat, de les cadires de vímet tombades contra les parets i que sostenien cossos disposats a encetar una nit a la fresca, dels geranis omnipresents,  de la dolçor de les ensaïmades ensucrades, de la tomata vermella d’insolència, i de les olives picades, ferides en la seua pell sucosa.
De sobte, endevinava quins eren els hostes generosos d’aquesta banda del món que havien parat aquesta taula de sensacions per a mi. Eren unes siluetes fosques retallades per l’espart del temps, unes vides que anhelava abraçar i uns rostres marcats per les llàgrimes d’alegria, ara, i per les de l’adéu, al cap d’unes setmanes. Eren els iaios que acollien els refugiats del nord. Eren el nostre sol.
Ells eren l’estiu.