Veritats disfressades

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 16 DE FEBRER DE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Ja ha arribat Carnestoltes i, amb ell, la llibertat per denunciar amb el dit els abusos, i l’humor per fer-ho amb el somriure als llavis i la picardia salada al cor. Per començar, alcem a l’armari les màscares que disfressen la nostra quotidianitat, les que ens permeten construir-nos imatges fantasioses o les que ens arreceren de les intromissions dels altres. Màscares de cinisme, seriositat, fins i tot violència, que amaguen les nostres inseguretats. Després, amuntegats pêle-mêle, éssers humans i passions formen parelles que ja no ens semblen insòlites perquè les hem vistes sovint confraternitzar. Així i tot, ara tenen permís per passejar de la mà, a la llum del sol, davant dels nassos dels al·ludits, i no hi ha autoritat que els en puga privar. Som tot llibertat, canta el poble. I molts s’ho creuen. La toga del jutge conviurà amb el tors d’una justícia despullada d’honor; la gorra d’un agent coronarà el cos d’un captiu; els savis parlaran de política; els dimonis perseguiran àngels per espolsar-los els àcars de les ales; els pobres faran de rics i els rics se’n mofaran des del seu paradís sempitern.

Va, canviem-ho tot, pensem, mentre saltironem per les artèries de la ciutat. Ni que siga per una vegada, alterem l’ordre que asfixia, les lleis que sotmeten i els cossos que empresonen. Subvertim el que ens emmanilla. Obrim les portes i que tot isca volant cap a l’olla del cel bullint de confetis. El rei Carnestoltes regala disbauxa i permissivitat. És magnànim, enemic de la severitat i poc complaent amb l’autoritat, com només ho són els reis de fantasia. Trenquem reglaments i rebentem de felicitat, crida. Amunt la llibertat. Avall la repressió.

Nosaltres, Pierrot de llàgrima fàcil, enamorats d’una lluna inabastable, ho acceptem com qui agraeix un got d’aigua en ple desert. Perquè també venim d’una llarga travessia per un territori cada dia més inhòspit, ple de perills i silencis; un paisatge que alguns ja han vist i que d’altres comencem a reconéixer. I tremolem en aquesta foscor que tanca la mandíbula sobre els nostres anhels cada colp més esquifits. Per això, durant un dia, ens arranquem la pell dels ulls i ens abracem i supliquem que no se’n vaja el rei de la Veritat de la Bona, que es quede i ens ajude a reconstruir-nos.

Mentrestant, allà on s’amaga la llum, un clam recorre el capvespre: vida llarga a les veritats disfressades del Carnaval. I curta, molt curta, a les fal·làcies del món.