dissabte, 30 de novembre de 2019

Un núvol blanc

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 DE NOVEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


M’agrada el so de les campanes enmig de la quietud d’un capvespre. El dringar cristal·lí que esclata en cada toc de batall sembla una piga tremolosa adherida al silenci, que aprofita el fregament del temps veloç per desfer-se en l’aire. En aquest moment, sent com el volteig de campanes m’estira amunt, amunt, i em deixe arrossegar, i m’eleve, i arribe per fi allà on tot és possible.
El cel és el meu cau, el vel que tamisa la realitat més crua i l’oceà assossegador on no m’enfonse mai. Aquesta immensitat d’atzur, allunyada de l’abraçada però a l’abast dels llavis que xiuxiuegen secrets, esgarrada per cues d’avions que passen com fletxes per no fer tard al destí, és la casa on atresore els parracs de vida consumida.
He rondat sovint la pau; tanmateix, poques vegades he somiat a buscar-la al cim d’una muntanya, ni en una illa deserta, ni tan sols en l’habitacle minúscul d’un far solitari. El meu lloc al món es troba exactament on sóc. Just sobre mi. No hi ha dia en què no alce els ulls i busque en el sostre pur les absències enyorades, els records grumollosos que només jo convoque, aquells fragments d’esperances esdevinguts pols de desert, les estimes engolides, algunes victòries i moltes desfetes ancorades al pit... Tot ho tinc allà dalt, a l’andana del planeta.
El cel nítid em bressola i m’asserena, però el tempestuós també em parla. Hi identifique, arrecerades entre rajos i llamps, figures terrorífiques, bèsties de mandíbula oberta a punt de caure’ns al damunt per devorar-nos les misèries. No obstant això, sé que els autèntics monstres creixen ací, a la Terra, exposats indecentment a la llum, alimentant-se i unflant-se de la nostra debilitat. Perquè no és la nostra por allò que els enforteix; és la nostra covardia.
Sí, contemple el firmament tant com puc i m’hi aïlle sovint per recuperar-hi la memòria dels meus, per entretindre’m a contar-los que la vida continua esvarant pel pendent que du a l’abisme, com quan era seua també, unes vegades per senders tortuosos, d’altres resseguint cascades refrescants i jardins perfumats.
L’immens Lluís Llach va capturar un núvol humil i ens el va oferir per obsequiar-nos el seu amor etern a la vida: “Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d’alguna branca”, canta. Jo, per rescatar els meus paisatges de la intempèrie de l’oblit i per enviar paraules tendres a qui ja no les pot sentir, m’he ensenyorit de tot un cel.
Açò és el que té la poesia.