Imprescindiblement inútil

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 D'OCTUBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Quan ens expressem oralment, ens precipitem a acumular paraules, a escampar-les, a escapçar-les, si cal. I el resultat, de vegades, és una allau de sons espentant-se els uns als altres per ser els primers a penetrar l’oïda de qui escolta, perquè la paraula dita en veu alta és sabedora de la seua existència efímera; per nàixer ella ha de morir l’anterior.

Per contra, quan redactem algun text, tot s’alenteix. Ens prenem el temps d’excavar la llengua a la recerca del mot just, li busquem les companyies que el reemplacen. Si ens avorreix, juguem amb ell a substituir-lo o l’abillem amb tots els adornaments que admet el full en blanc. Ho sabem bé: el vocable reclinat sobre el paper reclama pauses generoses.

Però quan ens llancem a escriure poesia, obrim una altra dimensió encara més íntima i bella, si cap, que ens transporta a cavitats de l’esperit on ignoràvem que podíem arribar. En embastar versos, ens atorguem el plaer de cuinar les paraules a foc lent. Les deixem a remull durant dies a fi que s’estoven pels quatre cantons i que un senzill T’estime esdevinga una declaració d’amor que traspasse les fronteres del temps. Les posem en adob i els conferim tots els sabors, olors i colors inventats i per inventar. Les enfornem una a una, vigilant la cocció de cada element per separat, perquè en acabant hauran d’aguantar l’estructura poètica en un equilibri perfecte. I quan el vers se’ns enrosque al cor i ens eleve a llocs alhora desconeguts i familiars, quan siga capaç d’arrancar-nos l’espina que ens fa sagnar la carn o regirar-nos el pit i impulsar les llàgrimes allà on des de fa dècades que ja no plou, quan ens asserene l’esperit i ens permeta contemplar la vida des d’una balconada silenciosa i tova com si flotàrem en l’espai exterior, aleshores i només aleshores sabrem de l’encert de l’obra.

Ahir, 9 d’octubre, l’escriptor Marc Granell va rebre el Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana. De la poesia, la seua passió i vocació, en diu:

És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.

 

“Si el cant esquinça vels i fon les ombres”. Quin honor més gran per a nosaltres ser la pàtria del poeta, de “l’ésser més imprescindiblement inútil que hi ha sobre la terra”. Tan imprescindiblement inútil com ho és l’esperança. Gràcies, Marc Granell, per ser-ne la veu que ens la manté a flor de pell.