dijous, 3 de desembre de 2020

Les ferides

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 21 DE NOVEMBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Cada ésser humà està cisellat a base de ferides i cicatrius. Les unes són el resultat dels colps rebuts; les altres representen la victòria en el camp de batalla. Les imperfeccions de la pell que embolcalla els batecs del nostre cor revelen el camí de la vida i ens remeten als marges per on circulen la felicitat i la infelicitat, esperit últim de l’existència.

Ens costa explicar l’efecte que fa visitar COLPS, l’exposició que el jove escultor Cristian Gil presenta aquests dies a l'Institut Municipal de Cultura de Meliana (Horta Nord). Podríem dir que ens atrau la sinuositat de les formes i ens hipnotitza el balanceig de les figures. Podríem afirmar que ens copsa la respiració de la fusta i les canyes que omplin l’atmosfera del lloc amb el seu alé més pur. Tanmateix, després de deixar-nos dur pel ball de la terra, allò que en realitat ens sacseja és la crua i alhora generosa decisió de l’artista.

Sabem que hi ha experiències tan dures d’assumir que habiten en nosaltres revestides d’un tel de silenci, com si amagar-les de la llum ens protegira del desconsol extrem, insuportable, de la pèrdua. Sabem dels pous als quals evitem aguaitar perquè el que hi veiem o intuïm sobrepassa la mesura de totes les desesperacions. I per això sovint decidim callar el dolor quan ens adonem que subjau el temor d’ofendre la sensibilitat de qui ha tocat l’infern i n’ha escapat. O no.

L’escultor d’Albuixech ha construït una llarga poesia per abordar el tema del càncer. Del càncer infantil. De les inclemències que s’uneixen per intentar destruir-nos, i de la força interior que ens impulsa cap amunt. Els seus versos, fets de peces que basculen, cauen i es redrecen, trontollen i es recobren, són una bellíssima metàfora d’allò que és la vida: un sender tortuós on les ombres, febles però tossudament vives i, per tant, dotades de tots els futurs possibles, avancen arrapades al temps.

A través de la seua proposta artística, Cristian Gil ens parla del destí que et fa escac però no mat i del que et llaura ferides encara que, al remat, ens restaura els recosits amb fils de resina daurada, com una ceràmica del Kintsugi japonés, i permet que ens redrecem i tornem a enganxar-nos a l’esdevenir. Perquè les persones no som de seda, ni ens il·luminen sempre els mateixos colors. Perquè el nostre destí consisteix a ser porcellanes esquerdades, sí, però sòlides i eternes en la lluita per mantenir-nos a la vora del món.

 





Cap comentari: