Un nou anhel

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 DE GENER DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

El temps compartimentat en un trencadís de segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, dècades, segles... és una construcció humana, un miratge de la ment, un acord tàcit de gent civilitzada. Fora d’ací, el temps és un alé sostingut que s’esmuny infinitament, que galopa desatenent raons i autoritats, amb nosaltres a bord, invitats eventuals, fent de genets durant el nostre sospir d’existència.

De normal, quan arriba el moment de renovar el calendari, ens aboquem amb plaer a la finestra de l’any nou i reforcem la idea del temps convertit en or que cal aprofitar. Reneguem de les nostres pràctiques, de com hem desatés oportunitats i hem deixat que la vida se’ns escapara, i ens autoregalem el miratge que des del moment del repic de campanes serem nosaltres qui el parcel·larem al nostre gust i el gestionarem amb trellat i no el perdrem ni el vendrem al millor postor perquè Carpe diem i Tempus fugit i açò i allò. Fidels a la cita anual, les peticions borbollejaran frenètiques en les boques i, com si d’una nevada copiosa es tractara, es precipitaran gola avall: un treball nou, forces per abandonar el tabac, oci, salut, reptes que ens engresquen... En realitat, però, sabem perfectament que d’una banda a l’altra de la mitjanit haurem de conviure amb el mateix panorama. Allò que ens definia el 31 de desembre a les 23,59h ens marcarà també a les 00.01h de l’1 de gener perquè en aquest interregne ningú no ens ha unflat el compte corrent ni el cor, l’esperança continua igual de fràgil i la nostra saviesa igual de magra.

Tot i que mantinc la voluntat rotunda que en un passat recent s’oferia a devorar l’univers, enguany, ho confesse, la pobra panteixa amb desitjos tan raquítics que corren el perill de quedar diluïts en el no-res. La causa és simple: em costa exigir res al 2021. I tot perquè abans que nasquera ja li havíem penjat a l’esquena una càrrega tan pesada com desesperada: dissoldre la tristesa profunda que ens ha emboirat el paisatge i sargir-nos les ferides del cos i de l’esperit. Sense dubte és massa pressió per a una criatura novella. Per això, en aquestes hores incipients, hauríem d’abstenir-nos més que mai d’anhels privats i només hauríem de demanar una cosa a l’any entrant: que s’estove davant dels nostres passos, que es multiplique, si cal, que siga generós amb les vides i que ens permeta salvar-nos.

Nosaltres, a canvi, prometem que aquesta vegada sí, aquesta vegada ho donarem tot.