dimarts, 8 de juny del 2010

Jo també vull aprendre a lladrar

La meua gosseta Fifí és baixeta, redoneta i blanqueta. Sembla un ouet i te la menjaries de tan mona com és. He passat mitja vida amb ella, i la seua companyia no solament m'ha salvat d'hores de solitud sinó que també m'ha ensenyat, entre altres coses, a entendre els llenguatges dels animals. Fifí, com podeu imaginar, lladra. Al principi els seus lladrucs no em deien res, però a força d'escoltar la modulació de la seua veu, la combinació d'aguts i sords, i el ritme trencat dels seus udols, estic en condicions d'assegurar que sé expressar-me en llengua animal.
Els primers temps, la idea d'entendre el que Fifí compartia amb els altres bitxos del barri em feia gràcia, perquè no podeu imaginar de què parlen les nostres mascotes. Tanmateix, al cap d'un temps, em vaig començar a avorrir i vaig perdre interés a escoltar com un lloro criticava el seu amo o com uns esquirols de la pinada veïna m’obligaven a suportar una conferència sobre el preu de les ametles.
Estava a punt d'abandonar els meus estudis lingüístics quan, un bon dia, per pura casualitat, vaig sentir aquesta dolça llengua en boca d'un... humà! Increïble! Ni en el millor dels somnis podia haver concebut que un ésser superior (com diu la meua Fifí) poguera utilitzar, així, com qui no fa la cosa, el mateix llenguatge que totes les bestioles del carrer i de les clavegueres. Qui era aquest personatge que lladrava sense parar, dia rere dia? Quin home gosava usar aquests lladrucs mortífers per dirigir-se als seus semblants, la boca plena de baves i els ulls injectats en sang? No en sabia el nom, però una rata em va informar que el coneixia de vista, que tenia un càrrec important i que estava abonat a un canal de televisió que era nou. El seguiment que li vaig fer va ser ben fàcil: l’individu apareixia dia sí i dia també en pantalla. Tanmateix, el que més m’intrigava, és que en totes les seues intervencions... lladrava. Igual que la meua Fifí! No vos repetiré ara i ací els seus grunys vehements; només vos comunicaré que anaven dirigides a uns “gilipolles” que “tanmateix” eren professors i que “aleshores” el van denunciar per parlar-los com si foren animals.
Ho vaig comentar a Fifí i a les altres bèsties, i resulta que el van convertir en el seu ídol. Des d’aleshores, si més no, tanmateix, llavors, nogensmenys, àdhuc, a les clavegueres de la ciutat només es venera un déu: el déu Aleshorus.