dimecres, 28 de novembre de 2012

Dol

La mire als ulls. El seu dolor flueix barrejat en llàgrimes afilades que li arrapen el rostre. Se m’estova el cor en un mar de pena i la realitat esdevé irreal. L’abrace tot bressolant-li el plany infinit, en silenci, muda, perquè no sé com s’eixuga el desesper. Amb els seus cabells negres li pinte núvols de tempesta, i el vermell dels seus llavis aguaita darrere l’horitzó com un sol esperançador. 

Hi ha dies que no són bons. I hores que ja no tornen. I segons que maten la vida.