dimecres, 30 de juliol de 2014

És cert: anit vaig perdre l'esperança. Caminant pels carrers foscos de les injustícies, l'alegria i la vida em van caure de les mans i no vaig trobar forces per recollir-les: nazis exculpats, corruptes que no se'n penedixen, infants assassinats, la terra socarrada, famílies devorades per la banca, pasteres enfonsades, reis de vergonya, gurús de la decència estafant, fortunes amagades, periodistes incendiaris, nacions violades...
Aquest matí, però, la meua xicoteta esperança m'esperava als peus del llit, fidel, modesta, quasi tímida, però llesta per caminar i encabir el dolor i la pena que han de bombardejar-nos els cors. Com cada dia. Com cada vida.