L'home de les tres motxilles

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 30 D'ABRIL DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Per la vorera camina un home amb el cap cot i el pas contingut, aparentment absorbit en la complicada maniobra que suposa col·locar un peu davant de l’altre sense eixir-se’n del traçat imaginari que el guia carrer amunt.

Té la pell grisa i els cabells esborrifats d'aquells que dormen al ras. Tot en ell ens porta a creure que fa temps algun revolt del camí el va refilar amb una violència inusitada fora del món, i el sabor amarg de la derrota li deformà els gestos per sempre més.

Sobre l'esquena encorbada, reposa amb dificultat una motxilla pesant i vetusta que sembla voler imitar la figura del seu portador. A les mans tacades pels mil olis brunzents de la vida en duu unes altres, com si foren pesos de niló situats de manera estratègica per mantindre l’equilibri precari del seu cos esquifit. La de la dreta és mitjana i poc contundent; la de l’esquerra, minúscula però tibant.

És probable que l’individu que avança sense mirar els ulls de la humanitat té secrets de sucre que en una existència passada li van endolcir el cor, o records de rumors que el van enfurismar i li unflaren les venes del coll. Tal vegada ha conegut la traïció més aterridora. O el va contaminar la covardia. O la mala sort que tot ho llança a l’infern. Tal vegada.

Perquè ben mirat, el personatge grenyut que arrossega aquella càrrega no ens permet penetrar el seu territori. No és d’ací, deduïm per la forma en què ens ignora i per la roba de cicatrius obertes. No és com nosaltres, volem creure, per la mirada mig desvariada.

De sobte, però, para, i un espurneig en les pupil·les respon a la bombolla de felicitat que li esclata enmig del pit. Ha vist un gos vell i coix com ell; trist i sol, com ell; al marge de tots els presents i de tots els futurs, com ell.

Aleshores, amb un gest lent, l’home de les tres motxilles amolla molt a poc a poc, primer la que li ocupava la mà dreta, després la de la mà esquerra, i també, com al ralentí, s’apropa a l’animal, que es desfà d’afecte per l’escalfor de l’abraçada. I durant un minut llarg, així queden els dos rodamons, aïllats enmig del rogle de terra cremada que les persones vergonyosament honrades han cavat al seu voltant.

Quan l’individu reprén la marxa amb la bestiola als braços, convertits ja en companys inseparables de dolors, pocs s’acostaran a les dues bosses abandonades per recuperar-les. De la mateixa manera que pocs senten la necessitat de recuperar els cors extraviats dels vagabunds de la vida.