dissabte, 2 d’abril de 2016

Paraules que fan camí

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 2 D'ABRIL DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No-ni-no la meua xica, que pareix que tinga son, li faré una cançoneta, per vore si ja s'adorm...

I et buscaré, criatura, paraules del món, d’aquelles que perviuen per damunt del temps i que arrelen en cors i memòries.
Primer, però, rebutjaré les paraules-bales, disparades a éssers humans, que trobem cada dia incrustades en les parets dels nostres paisatges. També les paraules-taüts que s’apropien de tots els qui anhelen desesperadament l’aire de la llibertat. Esborraré les paraules-formol que conserven la memòria d’infants abandonats enmig d’una mar enemiga, i fins i tot les paraules-bressol que abans adormien els xiquets, embolcallats en la calor d’una llar, però que ara han desaparegut soterrades en un campament de tendes fangoses i humides.
Allunyaré de tu, amor, les paraules-dol, que reclamen el dret a presidir els soterraments dels indocumentats que jauen sobre una platja, en algun punt d’un món desconegut per a ells. Enderrocaré les paraules-muralles que no s’obriran mai perquè ningú no hi ha instal·lat cap pany ni contempla la possibilitat de fer-ho. I cremaré, en un foc amic, les paraules-ona que ofeguen les penes de tot un continent. I les paraules-ruïna, i les paraules-cendra.
Per tu, perla, per fer-te una cançó d’amor, buscaré paraules-refugi que acullen qui fuig per camins de terra, d’aigua i de dolor. I paraules-alé i paraules-pellissa que envolten els cossos rebentats dels qui ho han perdut tot. Recolliré, com si fóra d’un camp de flors en primavera,  paraules-sal que liqüen el gel del rancor i fonen la ràbia, i paraules-alba, que desperten l’esperit, perquè algun dia haurem d’abandonar aquest malson creat pels nostres propis fantasmes.
I esborraré les paraules-silencis. Totes. Els silencis-excusa, silencis-ceguesa, silencis-mortalla, silencis-cementeri. Perquè són els buits que atrauen les consciències i callen les veus. Perquè són els qui permeten les paraules-bales, les paraules-taüts, les paraules-formol...
Per tu, sirena que s’enfonsa en les aigües tèrboles de les guerres, sense edat encara per recórrer senders sense retorn; per vosaltres, menuts que no heu viscut ni tan sols l’esperança i que amb les vostres passes ens escorxeu a tires la pell de la vergonya; per tots vosaltres faré una cançó que bressolarà les molles d’un futur que, ho desitge amb fervor, s’estirarà davant dels vostres ulls d’infant. La faré, per veure si dormiu. I per saber que no moriu.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Entre llàgrimes amargues trobe el goig de les paraules. Gràcies per la teua gràcia!