dissabte, 15 de setembre de 2018

Arrelada als núvols

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 DE SETEMBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Si hi vas, te n’adonaràs a l’instant mateix de marcar la terra amb la teua petjada: Euskadi es respira. El seu aire de clorofil·la et penetra els pulmons i, com una clau perduda que acabes de recuperar, t’eixampla la felicitat, et desborda d’esperança i et torna al punt on vas ser feliç per primera vegada.
Aquesta terra que posseeix “tots els colors del verd”, com canta el gran poeta que és Raimon, t’embolcalla igual que ho faria una molsa acollidora i et transporta a llocs i èpoques remotes que van parir una gent dura però de mirada afable, eixuta però de cor tendre.
Dels cims bromosos t’arriba el ressò dels passos dels avantpassats que un dia van abandonar la frondositat dels arbres i es van llançar a la planura inexplorada de la vida. I perceps, com poques vegades has tingut ocasió de fer-ho, que aquesta també és la teua casa.
Cada capvespre, puntual, un desmai de pluja t'humiteja la pell. El plor d’aquest cel baix, alhora dolç i immensament poderós, és capaç de silenciar el món sencer per poder bressolar-te l'esperit. No, aquesta terra no té pressa per viure’t. De fet, no és ella qui et reclama; eres tu qui la necessita per recuperar records a flor de pell. Euskadi és un déu que esculpeix paisatges per conservar-hi els somnis. Per això, encara hi trobes esculls de pau que fan encallar les teues presses i que t’alliberen de la càrrega que t’ha enfonsat en altres desnivells. I aquests camins que transiten pertot arreu, escrits sobre l’aigua o sobre la terra molla, t’obliguen a obrir les ales dels ulls per aguaitar pels penya-segats i buscar-hi les llegendes de mariners perduts i de naus rescatades.
Si vas a Euskadi, no et resistisques a la conjura de les forces de la Natura: enganxa’t al vent i alça el vol per damunt de les onades que s’abraonen sobre la badia; eleva’t l’ànim al ritme dels tambors; abraça trons i llamps amb les mans àvides de sensacions; rellisca per damunt dels prats i, de nit, confessa els teus temors als guardians de les coves i a les bruixes de Zugarramurdi. Si vas a Euskadi, atorga’t temps per encetar converses amb les pedres antigues. I per assaborir amb lentitud cada petxina de mar. Fes per recuperar el sabor de la sal. Fes per abandonar-te al vaivé de les ones diminutes, pèndol atzur del Temps, i buscar els vestigis de les sirenes que un dia fórem.
Perquè tot es possible en aquesta terra que creix, generosa i humil, arrelada als núvols.