Senyor Sánchez, les bombes maten. Imagine que ja ho sap i que les seues declaracions, les del ministre d’Afers Estrangers o les de la portaveu del Govern, en les quals asseguren que les bombes són d’una precisió tan extrema que no provocaran danys col·laterals, que no afectaran (a quin sant!) la població del Iemen o que el que el comprador, l’Aràbia Saudita, faça o deixe de fer amb aquest material són figues d’un altre paner que a vostés no els importen, forma part d’un guió macabre d’algun Club de la Comèdia on el govern socialista sembla encabotat a participar.

400 bombes.

400.000 vegades l’infern.

I la destrucció. I cossos esquarterats. I criatures de pocs anys esventrades. I llars plenes de vides i de presents riallers esborrades de la faç de la Terra.

I per què, senyor Sánchez? Per a què?

Per diners. Per assegurar contractes milionaris i aliances nauseabundes. Per continuar navegant per damunt de les vides de persones que es pregunten com, que ignorem com, defensar-se de l’horror que s’activa cada dia, amb qualsevol excusa, d’un i altre costat.

Vostés fabriquen armament bèl·lic i el venen a clients poc recomanables, i afirmen que no n’hi ha per a tant. Es graduen en màsters que no han pagat ni cursat, i pretenen representar una ciutadania que malviu fent malabarismes econòmics. Controlen tribunals de justícia, mitjans de comunicació i grans empreses, i decideixen, amb un somriure als llavis, qui paga cara la llum i qui n’obtindrà beneficis de per vida, qui té dret a ocupar l’espai públic i qui no, qui pot violentar la llibertat d’expressió amb impunitat i qui acabarà a la presó o a l’exili.

Ens coneixem, cavallers; portem segles aguantant servidors del diable deshonrats. Sabem perfectament qui viu amb la daga de la mort entre els dits repartint dolor i els tenim identificats, amb noms, cognoms i sigles de partits.

I ja en tenim prou; no més olor de carn cremada, ni infants marcats de per vida, ni territoris engolits per la inhumana actitud de qui posa els diners i els privilegis personals per damunt de la vida dels altres. Ha arribat l’hora d’eliminar tanta putrefacció. Volem aire de menta i romaní.

Senyor president, per favor, reserve’s les seues lliçons de justícia o d’honradesa. La pròxima vegada que algú els pregunte per l’armament mortífer que el seu país fabrica i reparteix, tinguen la decència de confessar la veritat: necessiten cadàvers, molts, moltíssims, a cabassos, com més millor. Perquè els cadàvers els fan rics.

O millor: callen i deixen de vomitar estupideses tan extraordinàriament indecents. Busquen el valor per acostar-se a un barri qualsevol de cases modestes i gent aterrada i escolten atentament com explota una bomba de les seues, d’aquelles que diuen que són brisa de primavera i acaronen el cor. Perquè és ben possible que entre esclats de llum mortífera, retrunys ensordidors i cossos rebentats, entenguen, a la fi, què significa per a la majoria de les persones decents la paraula humanitat.

Article al Diari La Veu

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada