dissabte, 22 de setembre de 2018

Por

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 DE SETEMBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


De vegades la gent et fa por. Alguna gent. La que emana efluvis d’odi cada colp que mou una pestanya. La que alça la mà per agredir un innocent, i la que alça el braç, ben alt, contra la democràcia i la tolerància. La que no sap, perquè no vol saber. La que, sense obrir la boca, és capaç de fer eco a l’odi dels altres i, sense matar una mosca, espenta amb el seu silenci el puny dels altres. La que veu la desesperació fer estralls al seu voltant però somriu perquè pensa, tota ufana, que ells s’ho han buscat, que haver-se quedat al seu país. La que accepta la brutalitat de la justícia oficial perquè té raó, que carai, que una mare no pot fugir amb els fills per protegir-los del marit furiós, i que aquella manada són bons xicots i millors fills... I continua fent acudits, entre mascles, sobre esposes enganyades, i culs i mamelles exuberants i secretament anhelats.
 Com que alguna gent et fa por, de vegades també et fa por la societat en la qual vius. Massa vegades. Acabes trobant-la un lloc insegur i hostil, farcit de paranys on et pots enganxar les ales.
Una mar, bressol de joies literàries que han parlat de les grans virtuts morals a les quals havia d’aspirar la humanitat, ha mudat la pell i ara és mortalla per a centenars d’éssers, volutes del gran incendi que devora mig planeta; un monument a un dictador és en realitat un fossat de dignitats assassinades; un simple mur pintat que reclama una justícia neta, desperta els odis i les covardies més soterrades, i un poble que arranca a caminar pacíficament cap al seu somni, és dut a l’ostracisme. Sembla com si ja no hi haguera res d’innocu. Com si, des de fa un temps, una incommensurable i sulfúrica boca intentara desmembrar, a dentades, la innocència de les coses i de les paraules.
 Com que de vegades la gent et fa por i la societat en la qual vius et fa por, passa que, al remat, el món sencer et fa por. El món que condueix l’aladre que esclafa colors, formes i actituds diferents per convertir la vida en un erm social. El que ofega la llibertat de proclamar en veu alta el que sentim. El que enverina per enriquir-se. El que justifica l’horror.
Sí, moltes coses t’atemoreixen, tot i que ignores en quin moment començares a témer els titelles monstruosos que es mouen en la foscor. I et preguntes, amb tota urgència: qui he de ser per evitar que emmanillen el que em queda de pensament lliure?
Què he de fer per esborrar la por que ja em petrifica?