dilluns, 31 de desembre de 2018

La taula de la vida

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 DE DESEMBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Entres al menjador i allí està. Engalanada com cada final d’any, generosa en brillantors i vidre, la taula parada espera pacientment la celebració. La seua visió t’encongeix el cor. Vols mantenir-te seré i gaudir de l’harmonia de l’àpat, però els records et liqüen la realitat.
Si hagueres de concentrar la teua biografia en un didal d’imatges, per damunt dels fets més significats, les contrarietats i les siluetes que t’han fet costat, destacaries les taules al voltant de les quals has anat xarrupant el temps. Encara tens present la de fòrmica on desdejunaves de menut. La redona del pis d’estudiant que fou escriptori i melic de sopars oberts a la matinada. Conserves el tacte fresc de l’enorme pedra coberta de taulells ceràmics, cor de la casona dels iaios, que t’oferia gots d’orxata fresquíssima en aquells estius gloriosos. I ara, la de la teua llar, moble immaculat abraçat a un ventall d’amistats reposades i tertúlies profundes.
Però, d’entre totes les taules que t’han esperat, n’hi ha una on continuaràs sempre assegut. És la senyorial de fusta de caoba, fosca i pesant com un dimoni, estovada al mig de la casa dels pares des que es van casar fa mil capvespres, on heu festejat, amuntegats i feliços, naixements, èxits, festivitats i esperances. És la taula que ha organitzat els cossos: a una punta, les criatures; al costat, els progenitors. Després, adolescents, adults i, finalment, a la banda oposada de qui acaba de nàixer, els ancians. Aquesta disposició, semblant a l’esdevenir de la vida, és la que et facilita sovint el record: la cadira del centre l’ocupava la tia; en l’extrem dret, com de costum, el iaio. I t’adones que el calendari varia, i les existències, i els oratges, però la taula, la pista per on transitem els éssers humans, es manté inalterable, indiferent als llocs perduts, als coberts reduïts, al plor entretallat en redibuixar un gest de qui ja no tornarà mai.
De sobte, veus i passos et tornen a la realitat de l’indret. Entre abraçades, seieu a taula i de pressa convoqueu la memòria i el seu poder de contenir l’univers de l’amor en un sospir. Per això, al cap d’un instant, ja hi sou tots: els qui viviu el present i aquells que un dia el van compartir amb vosaltres. I a pesar de les llàgrimes atrapades en els rostres silenciats que vas estimar tant, somrius perquè saps que enguany, una vegada més, a la taula familiar, tampoc no hi faltarà ningú.