dissabte, 18 de maig de 2019

Dones de pergamí

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 DE MAIG DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Puge l’escala de pressa; estic a punt de fer tard a la cita amb el club de lectura de la Biblioteca de Meliana. Nou dones (sí, cap home) han llegit la meua novel·la A l’altra banda de les muntanyes, i volen compartir amb mi opinions, dubtes i preguntes que el relat els ha generat. Salude i m’assec. Les observe discretament.
Pilar B., la bibliotecària, una professional de cap a peus, em presenta amb passió desmesurada, i jo sent com les brases del foc de l’agraïment m’escalfen el cor. De seguida, Pilar C., la responsable de la reunió, obri l’encontre i, una rere l’altra, Xelo, Merxe i Merxe, Cristina, Trini, Magali i Susi hi entren amb determinació. Als pocs minuts, ja s’ha conformat un ambient amable i ple de complicitats.
Es nota que han reflexionat el text. Molt. Algunes tenen el llibre a les mans, com si fóra l’entrada obligada per accedir a la festa. Però prompte comprove que el manegen amb determinació, buscant els senyals que hi han depositat per localitzar-ne un passatge o alguna imatge que els ha fet gràcia. Lligen anotacions, m’interroguen sobre el com i el perquè, parlen de les seues experiències, i es teixeix ràpidament la molla de confiança necessària pequè jo m’òbriga sense condicions.
Em trobe còmoda en la seua companyia perquè són consumidores de literatura per gust i per voluntat; pel gust de gaudir d’una llengua, tot i que, de vegades, no siga la pròpia, i d’una narració que les fa evadir-se sense haver de posar la clau al pany; per la voluntat de descobrir maneres noves d’implicar-se en les realitats del món. Posen en quarantena la seua rutina de compromisos i sotmetiments, s’emboliquen la mirada en somnis de paper i pretenen arribar més enllà de l’horitzó que ataüllen des de la finestra de les seues vides. Aquestes dones que naden entre onades d’arabescos, s’alimenten del fluid dens de la lectura i confessen a altres sirenes de pàgines allò que les ha commogut, són criatures màgiques. Són éssers fets de desenes d’històries, viscudes o no, reals o no, properes o no, que integren el seu ADN literari i, per tant, vital.
Em bressolen les seues veus i els relats entendridors que s’assemblen estranyament al meu. I pense que som afortunades d’estar ací, alimentant-nos de creativitat en majúscula i en minúscula, nosaltres, lectores apassionades que, com els relats sembrats per la humanitat segle rere segle, ja tenim el cor de pergamí i l’alé de qui vol viure eternament.