ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 DE JUNYDE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
Ho diré
clar i ras: els humans se’n foten de la mort. Com sona. Hi ha qui defensarà que
no, que la Dama negra ens té ben agafats pel bescoll i això ens paralitza. Abans,
sí, en el passat. Hi va haver un temps en el qual ens preocupava el nostre últim
sospir i també el de la llengua i el del territori d’on descendíem o el de les rondalles
que xiuxiuegen herències. Sofríem amb l’amenaça del final absolut i, temorosos
i cauts, reivindicàvem proteccions. En l’actualitat, però, ja no temem el xantatge
que suposa saber que sí o sí acabarem encollits en un jaç de cucs afamats. Ens
hem tirat literalment la mort a l’esquena. Que ha de vindre? Que vinga! No
l’esperarem entretinguts en lluites o cerimònies que no ens salvaran del taüt;
la rebrem esprement el suc de la vida com si no hi haguera demà.
Que una
vintena de Premis Nobel alerten de l’impacte del canvi climàtic en tots els
racons de la Terra? Nosaltres a plastificar cada galló de mandarina per no ensucrar-nos
els dits. Que els incendis estiuencs ens devoren cases i patrimoni natural? A tallar,
aterrar i construir, que el món s’acaba. Que algú s’estavella en un vehicle
llançat a més de 200 per hora? Lamentem-ne la desventura i exigim cotxes coets
a cabassos. Que un ajuntament somia una ciutat sostenible? A maleir la invasió
de bicicletes que altera els nervis de la ciutadania. Que aprovem una llei antitabac
per amor als pulmons? Volant a encendre cigarrets i recuperar-ne els altíssims índexs
de consum.
Posem
a la vora de l’extinció desenes d’espècies animals i vegetals que són els nostre
suport vital, assequem zones humides, embrutem paratges irrepetibles, abandonem
la gent necessitada a la seua sort, ens incomuniquem darrere de pantalles,
reneguem de qui som o, simplement, no ens interessa saber-ho. I des de l’apatia
genètica, deixem fer i que ens facen. De què serveix?, exclamaran algunes veus.
I continuem abduïts per la nostra minúscula existència sense ser conscients que
seguim al peu de la lletra un manual invisible que ens duu cap al desenllaç.
No
tenim dos dits de front. Ens considerem tan divins i ens hem traslladat tan
endins de nosaltres, allà on no arriba la claror que tot ho ensenya, que som
incapaços de veure la corda que portem al coll i que ens va col·locar la Parca
una nit de borratxera egòlatra. Una corda que, alimentada per la indiferència
suïcida, s’estreteix més i més. No sentim l’últim Tic? L’últim Tac?
No
sentim ja l’últim toc?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada