ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 20 DE JULIOL DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
Capvespre de juliol. Calor enganxosa,
tropical. Les finestres il·luminades dels edificis ens informen
que el veïnat ha decidit quedar-se a casa, refrigerat amb màquines d’aires i
neveres generoses.
En un pretèrit no tan llunyà, però, als pobles
de la Mediterrània, quan la nit d’estiu escampa estreles i llunes platejades, combatíem
els embats de l’estació de foc ocupant els carrers. Preníem la fresca a la
porta de casa i véiem passar les últimes hores del dia assaborint un café gelat
amb la família, xarrant de tot i de res amb les amistats, escoltant alguna emissora
de ràdio o deixant-nos bressolar per la respiració de la nit. A l’època de les
grans calors, fins fa quatre dies, moltes coses bones de la vida residien a
l’exterior dels habitatges.
Ara, són pocs els qui trauen la cadira de
boga a la vorera o s’asseuen al bancalet de l’entrada per rebre la mitjanit. Ja
no fem fluir els pensaments en el silenci nocturn, i quasi se’ns ha desdibuixat
l’aroma del gesmiler.
Per això, quan Josep R. ens va invitar a la seua
terrassa per sopar a l’aire lliure i gaudir de bona i abundant companyia, vam sentir
que ens oferia una llesca generosa d’allò que entenem que és l’estiu a casa nostra.
Un àpat a la llum dels fanalets que esguiten les parets emblanquinades. Una taula
parada amb les estovalles brodades de la mare on cadascú deposita menges senzilles,
adobades amb mil reminiscències: tomaca amb tonyina i pinyons, pa del forn de
llenya de ca Aurelio, truita de creïlles, coca de carabassa, granissat de llima
i, humitejant-ho tot, el vi generós, tan fresc com les tessel·les de Nolla que
conformen la taula on ens encabim. La conversa a mitja veu sorprén, avesats com
estem a compartir cobert enmig de judicis vomitats a ple pulmó. La maror de la música
de fons, jazz subtil que dialoga amb la molsa fosca del cel, ens fa de pentagrama
on depositem paraules i riures sedosos com si d’una orquestra improvisada es tractara.
Trota el temps i els diversos grups es fan i
desfan. Hi ha una coreografia imperceptible que subjau en aquestes vetlades, on
cada membre es desplaça per la sala al fil dels interessos i de les curiositats,
i reprenem el diàleg interromput, rematem l’acudit que ens dispara el goig o desvetlem
l’últim secret que tot ho canviarà.
Qualsevol anhel és susceptible de satisfer-se
en una terrassa ben avinguda. En una nit de juliol. De calidesa humana entranyable.
On ningú no vol tornar a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada