Senyor Estellés

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 14 DE SETEMBRE DE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Perdone’ns, senyor Vicent Andrés Estellés, que el molestem en el seu descans etern però hem  d’anunciar-li que la mort que portem adherida a la vida, la que vosté convertí en un plany literari dolorós de pair, l’enemiga maleïda que tot ho esborra, ha perdut la batalla: vosté continua viu entre nosaltres, molt viu.

No li negarem la nostra condició de poble oblidadís que s’encabota a trair el llegat, que s’avergonyeix de qui l’ha precedit en aquest tros de terra arrapat a la mar, i que s’ha venut, en múltiples ocasions, a assaltadors de camins que li han promés riqueses i èxits. No li discutirem tampoc que ens hem esmerçat per renunciar a tot passat i que duem, enganxada a l’esquena de la nostra història, una foscor que amenaça d’esdevenir la nostra tomba.

Vosté ens deixà un mural enorme d’allò que érem, som i hauríem de ser, on parlava de l’amor i de la mort petita, del sexe i del pimentó torrat, del dolor i de les renúncies. Ai, les renúncies! Quantes n’hem exercitat! Aleshores i ara. Els Sí senyor! A disposar, senyor!, de l’enyorat Ovidi, cabotades que continuem pegant davant de les màquines que mosseguen la carn de l’horta o les tradicions seculars engolides per Halloween comercials. I què dir dels buits que cada dia són més profunds: el de l’estima per la llengua, pels paisatges heretats, pel país que volem veure créixer...?

A voltes resultem lamentables. Què li he de contar?

Tanmateix, a pesar de tot i d’uns quants, en som moltíssims més els qui fem camí amb determinació i coratge. I la seua veu ens hi acompanya. Sempre. Sense anar més lluny, aquestes setmanes, en moltes poblacions, celebrem la Nit Estellés, un homenatge fet de germanor i literatura, que ens ensenya que les paraules nobles poder ser llances que defensen la memòria dels pobles.

Enguany, com és tradició, vosté seurà a la nostra taula i no ens hi faltaran menges de l’horta agraïda, ni el bon vi d’algun celler veí. Contarem anècdotes d’un temps llunyà que també és nostre i enramarem rimes pels carrers perquè ressone en la nit que el poeta de Burjassot, el fill del forner, va fer versos que es fonen amb l’eternitat. Finalment, quan la nit se’ns desfaça a les mans com un sabó perfumat, li donarem les gràcies per haver vingut i ens acomiadarem de camí a l’alba del dia que ja ens convoca.

Ací ens pariren i ací estem, va escriure, senyor Estellés. I nosaltres enllacem: Ací ens pariren i, per la memòria i pel futur, ací continuarem.