dissabte, 19 d’octubre de 2019

Perla

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 D'OCTUBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

No heu percebut, aquestes últimes setmanes, un silenci resinós que s’adhereix a l’esperit? No vos ha faltat, en algun moment del dia o de la nit, en la solitud d’un camí o en el guirigall d’una festa, una alenada d’aire transparent?  Els especialistes afirmen que aquestes sensacions són pròpies d’un fenomen que engul les ganes de viure i apaga l’alegria. Es diu tristesa.
Perla, em saludava Llorenç Giménez sempre que ens trobàvem. Les dues síl·labes, embolcallades com una mocadorada d’octubre en un somriure dolç i una mirada que cruixia de bon humor, t’esborraven de soca-rel la remor grisenca del dia a dia. Dissolta en aquell núvol, jo em deixava caure sobre el balancí que formaven les seues paraules i m’abandonava al bressoleig de les anècdotes que contava, encadenades les unes a les altres, en una lletania deliciosa.
Llorenç estava fet de paraules. Rondalles, acudits, històries de tota mena, contes i embarbussaments li corrien per les venes i li alimentaven el cos de fantasia. Per si no en tenia prou, qualsevol fet que li acabara d’ocórrer o li arribava a les oïdes, ell el trenava amb tal o qual llegenda per donar vida a un espectacle de mots. Perquè Llorenç era, per damunt de tot, un artista de la llengua. I un recitador de la memòria de poble.
Parlar amb ell et situava en el registre lingüístic que la majoria oblida quan abandona la infantesa i que, tanmateix, resulta vital per a consolidar una societat amable: aquell en què la llengua, qualsevol llengua, serveix per parlar de sentiments nobles, per atraure sense violència, per aliar-se sense cadenes, per estimar. Per a ell, tots i totes érem perles i et feia sentir exactament així, com un ésser especial que mereixia tota la seua atenció.
Malgrat els homenatges de diferents sectors de la societat, l’enyor i la ràbia continguda que sentim per la seua pèrdua ens prem el cor i ens paralitza el pas. Però Llorenç no ha marxat perquè ens quedem inclinats de pena. Hem de reprendre la rondalla allà on la va haver de deixar. Per mantindre’n en alt el llegat, hem de tornar a acostar a grans i menuts, les aventures sucoses dels éssers màgics que habiten les nostres llars, i hem de vigilar que ressone pertot arreu el nom de l’home bo que somreia a la terra i a la gent.
Descansa en pau, amic, però no deixes de xiuxiuejar-nos les paraules màgiques, aquelles amb les quals ens feies creure que no hi haurà mai cap esperit dolent capaç de véncer la bondat.