dissabte, 5 d’octubre de 2019

Som horta

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 DE SETEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

En realitat, sóc poca cosa: un grapat de pedres i quatre herbes. Alguns m’anomenen terra, així, en minúscula, per diferenciar-me de l’altra, la Terra, la gran, la que va cedir innocentment el seu ventre fa milions d’anys perquè uns éssers volubles l’ocuparen, sense imaginar que esdevindrien el corc que li rosegaria les entranyes.  
Jo, per si de cas, em quede amb la terra en miniatura, la dòcil, la que es deixa abordar. Hi ha qui, en un excés de sensibilitat als meus encants, em diu horta. M’agrada. Aquesta paraula vibrant com l’aigua que em recorre les artèries, em remunta lluny enrere quan els humans començaren a rascar-me el llom, ara una passada ara una altra, i jo, agraïda, hi vaig voler correspondre. Des d’aquell instant, vam teixir una simbiosi única en aquest racó de món. El mèrit, això sí, ha sigut només dels homes i dones que segle rere segle s’han sacrificat per extraure’m la saó. Les onades de cavallons, els arraps dels canals, l’alenar dels animals acoblat a l’alé cíclic de les estacions són l’obra dels qui van suar per esculpir-me.
He sigut horta que ha alimentat, i horta que ha protegit. No solament he atret la corbella i el cabasset; en mi també s’han acomodat cabanyes, barraques i masies, que han arrecerat existències duríssimes, endolcides pels xanglots de raïm penjats dels canyissos. Ignore quanta gent m’ha habitat però en tinc la memòria coberta d’empremtes inesborrables. He fet créixer milers d’arrels amb la suor de cada aixada, amb les llàgrimes de vi primerenc de cada bota i amb les gotes d’aigua de les botiges a l’ombra, davall de les figueres. També amb la saliva dels crits de fam i desesper quan el cos se m’ha assecat. Sóc poca cosa, però els braços de qui em treballa han sabut fer-me deessa generosa. Per ells continue viva.
I ara, alguns individus intenten retallar-me la cabellera de branques que fa poc espolsava aire perfumat pertot arreu, i pressionar-me el cor davall capes d’asfalt. Sóc vella i la sé llarga: no cal que m’amagueu que hi ha qui cantusseja, fregant-se les mans de pura golafreria, que horta rima amb morta.
Tanmateix he sentit tambors convocant a la resistència. De nit, veig les fogueres que vigilen les alqueries centenàries i m’arriben veus de joves i no tan joves que defensen, amb cants i mots, la meua dignitat. Són la força de les causes nobles i la seua lluita va carregada de raons.
Sóc horta. Simplement. El futur no em pertany.
El vostre, però, sí.