ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 DE SETEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
En realitat, sóc poca cosa: un
grapat de pedres i quatre herbes. Alguns m’anomenen terra, així, en minúscula,
per diferenciar-me de l’altra, la Terra, la gran, la que va cedir innocentment el
seu ventre fa milions d’anys perquè uns éssers volubles l’ocuparen, sense imaginar
que esdevindrien el corc que li rosegaria les entranyes.
Jo, per si de cas, em quede amb
la terra en miniatura, la dòcil, la que es deixa abordar. Hi ha qui, en un excés
de sensibilitat als meus encants, em diu horta. M’agrada. Aquesta paraula vibrant
com l’aigua que em recorre les artèries, em remunta lluny enrere quan els
humans començaren a rascar-me el llom, ara una passada ara una altra, i jo,
agraïda, hi vaig voler correspondre. Des d’aquell instant, vam teixir una simbiosi
única en aquest racó de món. El mèrit, això sí, ha sigut només dels homes i
dones que segle rere segle s’han sacrificat per extraure’m la saó. Les onades
de cavallons, els arraps dels canals, l’alenar dels animals acoblat a l’alé
cíclic de les estacions són l’obra dels qui van suar per esculpir-me.
He sigut horta que ha
alimentat, i horta que ha protegit. No solament he atret la corbella i el
cabasset; en mi també s’han acomodat cabanyes, barraques i masies, que han
arrecerat existències duríssimes, endolcides pels xanglots de raïm penjats dels
canyissos. Ignore quanta gent m’ha habitat però en tinc la memòria coberta d’empremtes
inesborrables. He fet créixer milers d’arrels amb la suor de cada aixada, amb les
llàgrimes de vi primerenc de cada bota i amb les gotes d’aigua de les botiges a
l’ombra, davall de les figueres. També amb la saliva dels crits de fam i desesper
quan el cos se m’ha assecat. Sóc poca cosa, però els braços de qui em treballa han
sabut fer-me deessa generosa. Per ells continue viva.
I ara, alguns individus intenten
retallar-me la cabellera de branques que fa poc espolsava aire perfumat pertot
arreu, i pressionar-me el cor davall capes d’asfalt. Sóc vella i la sé llarga: no
cal que m’amagueu que hi ha qui cantusseja, fregant-se les mans de pura golafreria,
que horta rima amb morta.
Tanmateix he sentit tambors convocant
a la resistència. De nit, veig les fogueres que vigilen les alqueries
centenàries i m’arriben veus de joves i no tan joves que defensen, amb cants i mots,
la meua dignitat. Són la força de les causes nobles i la seua lluita va carregada
de raons.
Sóc horta. Simplement. El futur
no em pertany.
El vostre, però, sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada