ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 21 DE DESEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
No sap
ben bé per què però, durant aquestes darreres hores de l’any, l’envaeix una nostàlgia
que l’espenta a recórrer els horts de terra generosa que ha sigut el seu temps
viscut. De normal, quan es recorda en pretèrit, en la llum o en la fosca, sola
o envoltada d’altres solituds, s’hi reconeix i experimenta novament els
mateixos delers i les mateixes pors. Algunes vegades, però, ja no. Ja no.
Perquè
l’acidesa dels episodis que li van corcar l’esperit es quede penjant en aquest
últim revolt de l’any, s’esforça a garbellar rastres de la millor memòria, la
més bella, aquella que, encara hui, després de dies i nits, li il·luminen l’alé
i li sanen el cos. Així i tot, és
incapaç de renunciar a la foscor del seu passat i, de cada fragment tenebrós,
un a un, procura suavitzar-ne les estelles que li van foradar la pell,
rascar-ne les crostes de les ferides i rentar-ne les llàgrimes de fang, per
fer-ne sobreeixir l’essència, l’únic que es permet de rescatar.
Reviu cada
record en el punt just on va brollar, en el mateix solc de desesper o en la
mateixa branca elevada, i contempla els contorns borbollejants d’allò viscut;
ara, però, amb un vel de distanciament cosit a les pupil·les que l’enforteix i
l’ajunden a elevar-se.
Després,
desvesteix totes les batalles d’excuses cuirassades i de perdons mai atorgats i
les guarda ben juntes en la copa de la vida que, cada soterrar d’any, sembla
buidar-se quan tot mor per tornar a omplir-se quan diuen que tot renaix. Cuites
a foc lent, les borumballes del passat deixen anar la dolçor i l’amargura que les
impregna. I a ella se li embafa la mirada amb milers de relíquies que la sacsegen
de dalt a baix: aquell tren de matinada, l’esclat de riure de qui ja no riu, un
tro violent fet de paraules, una tardor que fou primavera, un plat que es
trenca, un nom perdut, unes mans trobades...
L’hivern
li xiuxiueja que entrem en els últims instants d’aquest mos de temps encavalcat
entre dos braços, i que molts d’aquells esguards han quedat immobilitzats per
sempre més en un sol esclat. No. No hi ha via ni vida que permeta recórrer el
mateix calendari. I ella, tendrament, dolorosament, es posa a fer conserves. Conserves
de sospirs minúsculs, immensos, íntims, universals, entranyables, turmentadors.
De tantes belleses impossibles de rememorar. De tantes penes ancorades,
punyents com urpes en la carn, que no oblidarà.
Conserves
de records per al rebost de la memòria.
