dissabte, 28 de desembre de 2019

El rebost de la memòria

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 21 DE DESEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

No sap ben bé per què però, durant aquestes darreres hores de l’any, l’envaeix una nostàlgia que l’espenta a recórrer els horts de terra generosa que ha sigut el seu temps viscut. De normal, quan es recorda en pretèrit, en la llum o en la fosca, sola o envoltada d’altres solituds, s’hi reconeix i experimenta novament els mateixos delers i les mateixes pors. Algunes vegades, però, ja no. Ja no.
Perquè l’acidesa dels episodis que li van corcar l’esperit es quede penjant en aquest últim revolt de l’any, s’esforça a garbellar rastres de la millor memòria, la més bella, aquella que, encara hui, després de dies i nits, li il·luminen l’alé i li sanen el cos.  Així i tot, és incapaç de renunciar a la foscor del seu passat i, de cada fragment tenebrós, un a un, procura suavitzar-ne les estelles que li van foradar la pell, rascar-ne les crostes de les ferides i rentar-ne les llàgrimes de fang, per fer-ne sobreeixir l’essència, l’únic que es permet de rescatar.
Reviu cada record en el punt just on va brollar, en el mateix solc de desesper o en la mateixa branca elevada, i contempla els contorns borbollejants d’allò viscut; ara, però, amb un vel de distanciament cosit a les pupil·les que l’enforteix i l’ajunden a elevar-se.
Després, desvesteix totes les batalles d’excuses cuirassades i de perdons mai atorgats i les guarda ben juntes en la copa de la vida que, cada soterrar d’any, sembla buidar-se quan tot mor per tornar a omplir-se quan diuen que tot renaix. Cuites a foc lent, les borumballes del passat deixen anar la dolçor i l’amargura que les impregna. I a ella se li embafa la mirada amb milers de relíquies que la sacsegen de dalt a baix: aquell tren de matinada, l’esclat de riure de qui ja no riu, un tro violent fet de paraules, una tardor que fou primavera, un plat que es trenca, un nom perdut, unes mans trobades...
L’hivern li xiuxiueja que entrem en els últims instants d’aquest mos de temps encavalcat entre dos braços, i que molts d’aquells esguards han quedat immobilitzats per sempre més en un sol esclat. No. No hi ha via ni vida que permeta recórrer el mateix calendari. I ella, tendrament, dolorosament, es posa a fer conserves. Conserves de sospirs minúsculs, immensos, íntims, universals, entranyables, turmentadors. De tantes belleses impossibles de rememorar. De tantes penes ancorades, punyents com urpes en la carn, que no oblidarà.
Conserves de records per al rebost de la memòria.

Cap comentari: