dissabte, 11 de gener de 2020

Riure

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 DE GENER DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Riure. De tot i de res. Sola o acompanyada. En la intimitat de casa o al bell mig d’una plaça. Així vull encetar i recórrer el 2020. Òbviament, no pretenc que la meua vida esdevinga un Flashdanse o un La La Land, per posar només un parell d’exemples de felicitats perennes, però sí que estic disposada a escorcollar el món per trobar les bones vibracions, aquelles que et fan cosquerelles a la glotis uns segons abans d’esclafir a carcallades tota tu, igual que un enorme globus d’heli en estat d’erupció.
Coneixent com conec la meua gràcia limitada, acceptaré qualsevol ajuda per aconseguir-ho. Això sí, posada a demanar, reclame que l’humor siga fresc, respectuós i colorista. Resumint: intel·ligent. M’incomoden les bromes bròfegues i els comentaris humiliants. De més a prop, avorrisc aquell sentit de l’humor anomenat “típicament d’ací”, que consisteix a evocar les barbaritats d’uns personatges que es repeteixen, sense renovar-ne ni el nom, des d’abans de formar-se els oceans, això és, un llauraor, una sogra manifassera o un pobrissó Paquito maltractat per una esposa que sempre, sempre, sempre se’ns presenta com una tirana amb galons de general. Tot això en un valencià farcit d’incorreccions perquè s’entén que un registre lingüístic erroni, barbarismes i tres o quatre mots malsonants asseguren un èxit majúscul. I si, damunt, hi afegim un bon accent amb les vocals ben espatarrades, premi!
Ho lamente; aquest espectacle només em remou el disgust. Deu ser perquè, com a dona, m’hi sent, una vegada més i ja en van mil milions, vulgarment representada. Deu ser perquè, com a ciutadana del segle XXI, em resulten retrògrads. Deu ser perquè, com a valencianoparlant, m’indigna que la meua llengua, maltractada en tantes altres conjuntures, servisca per a deixar mal sabor de boca.
Digueu-me estiradeta, però on hi haja un acudit ben pensat, un joc de paraules estimulant, una situació de causalitats extraordinàries, una narració suculenta, que s’aparten les figues i els xevinepacací!, i tot allò que, tard o d’hora, ens farà plorar de vergonya. Perquè riure no és cap broma. Riem per obrir-nos a l’univers feliç. Per forjar i recuperar complicitats. Riem per adherir-nos un poc més a la senda de la vida. Per estimar a glopades. Per enfortir-nos.
Enguany, hauríem de fer vibrar l’aire amb riures honestos, perquè el món, el vostre i el meu, transitara, per fi, al ritme de milers d’esclats de sincera alegria.

Cap comentari: